Durant gairebé setanta anys, el Tren Petit, també conegut com el Tren del suro o el Tren Pinxo de Banyoles, va ser molt més que una infraestructura ferroviària. Es va convertir en un motor de desenvolupament econòmic i social al Baix Empordà, el Gironès i el Pla de l’Estany, quedant gravat en la memòria col·lectiva per la seva contribució a la indústria surera, la connexió entre pobles i la seva singularitat plena d’anècdotes.
A finals del segle XIX, l'Empordà es trobava en plena revolució gràcies al suro, principalment a Palafrugell, la Bisbal d’Empordà i Palamós, poblacions que lideraven la fabricació de taps per al mercat europeu, especialment per als cellers vinícoles de França. Tanmateix, la poca connectivitat del territori amb el port de Palamós i la capital provincial, Girona, limitava el seu potencial.
Entre els projectes inicials per millorar el transport va destacar la creació del “Tranvía del Bajo Ampurdán”, liderat pel palamosí August Pagès i Ortiz, que es va centrar a crear una línia de ferrocarril de via estreta connectant Palamós amb Flaçà, passant per nuclis com Palafrugell i la Bisbal. Així es van poder portar mercaderies fins a la línia de via ampla de Barcelona-França, situada a Flaçà.
La línia es va inaugurar el 23 de març de 1887 amb 34 quilòmetres de recorregut entre Palamós i Flaçà, gràcies als fons de la “Sociedad Anónima del Tranvía del Bajo Ampurdán”.
Amb el temps, el Tren Petit va créixer, afegint nous trams al recorregut:
- Primer tram: Palamós - Flaçà (1887) – 34 quilòmetres.
- Segon tram: Flaçà - Girona (1921) – 16 quilòmetres.
- Tercer tram: Girona - Banyoles (1928) – 16 quilòmetres.
La línia era molt peculiar perquè, en molts trams, seguia la calçada de la carretera, compartint espai amb altres vehicles, cosa que sovint causava problemes i fins i tot accidents.
Entre els punts destacats del traçat sobresurt el revolt de Torrent, prop de la Bisbal, on es va haver de desviar el traçat per esquivar corbes pronunciades. A més, es van afegir ramals específics, com un que connectava l’estació de Palafrugell amb la fàbrica Armstrong per facilitar el transport directe de materials.
El Tren Petit va tenir una gran importància en el transport de mercaderies:
- Suro procedent de la Bisbal i Palafrugell, que es portava a Girona o al port de Palamós per a l’exportació.
- Productes agrícoles com vi, oli i blat, a més de ceràmica procedent de la Bisbal.
El tren va ser una infraestructura essencial que va connectar la xarxa comercial de la zona.
El transport de passatgers també va guanyar rellevància, convertint-se en una alternativa molt útil per a treballadors i estudiants que es desplaçaven entre pobles com Palafrugell, la Bisbal i Girona. Encara que era un mitjà de transport modest i lent, va transformar la vida quotidiana de moltes famílies i va reemplaçar l’ús de les tartanes per als trajectes més llargs.
A causa de la seva modesta infraestructura, el Tren Petit acumulava moltes anècdotes còmiques i històries singulars. Una de les més emblemàtiques es referia a les pujades: el tren sovint es quedava sense força i els passatgers havien de baixar per empènyer-lo o fins i tot esperar mentre el maquinista reomplia la caldera. Això s’acompanyava del comentari popular: "El tren surt quan vol i arriba quan pot".
Entre les tragèdies més recordades hi ha l'accident del Pont Major, l’any 1938, quan el tren va col·lidir amb un camió ple de gasolina, incendiant-se i provocant que els passatgers intentessin fugir llançant-se al riu Ter, que anava sec. Va ser un dels pitjors episodis de la línia.
Als anys 30, la línia va començar a patir greus problemes:
- Crisi econòmica: L'empresa va haver de cedir la gestió als treballadors, que van formar la “Cooperativa Obrera de Transports del Baix Empordà”.
- La Guerra civil: Els bombardejos van destruir infraestructures clau com l’estació de Palamós i la de la Bisbal, i molts treballadors de la cooperativa van ser represaliats després de la guerra.
Als anys 40 es van fer intents de revitalitzar el tren amb propostes per electrificar-lo i fins i tot connectar Palamós amb Flaçà a través d’una línia de via ampla, però aquestes iniciatives mai es van materialitzar. L’augment del transport per carretera i la competència dels autocars van accelerar el declivi de la línia.
Malgrat els esforços per salvar-lo, liderats per institucions com la Cambra de Comerç de Girona, els alcaldes del recorregut i figures locals com l’alcalde de la Bisbal, Martí Piera, el destí del tren ja estava decidit pel govern franquista.
L'1 de març de 1956 el Tren Petit va fer el seu últim recorregut.
Encara que va desaparèixer, el Tren Petit va deixar una empremta inesborrable. Moltes de les seves antigues vies s’han reconvertit en vies verdes per a caminants i ciclistes, i les seves anècdotes i particularitats encara viuen en la memòria popular.
A més, cançons populars i referències literàries continuen recordant aquest ferrocarril, amb un to simpàtic que remarca les seves peculiaritats. No només connectava pobles, sinó també persones i històries.
El Tren Petit va ser molt més que una línia ferroviària: fou un pont entre el passat i el futur, entre pobles i ciutats, i entre les persones i la indústria. La seva memòria, plena de romanticisme i anècdotes, encara viu en l’imaginari de la gent del Baix Empordà, el Gironès i el Pla de l’Estany. Aquell "tren de butxaca" que s'aturava en pujades ens recorda una època en què els ritmes eren més lents, però estaven carregats d’humanitat.
