La visió general recollida dels candidats a la governança local sobre el fenomen anomenat turisme és superficial i no contempla la complexitat ni els riscos per al futur del territori i la seva gent. De forma resumida s’observen en les declaracions tres perfils diferenciats però coincidents:
- La nul·la percepció de risc d’alguns sobre les conseqüències del monocultiu turístic.
- L’entusiasme d’altres que ja han exterminat la vida equilibrada d’algun poble.
- La manca de solucions i experiències reals d’altres des de la seva acció de govern.
Si considerem que l’Empordà és a hores d’ara l’espai principal de la depredació del territori a causa del turisme a Catalunya, es fa difícil entendre la passivitat dels responsables polítics. Per aclarir i comprendre la situació cal veure que avui el turisme no és el grup de guiris enrogits de pell, la caravana i els barrets, sinó un conjunt de projectes sincronitzats per l’interès econòmic immediat (si pot ser). Hi juguen molts “actors”, visibles o no, aplicats a la depredació econòmica. A la vegada es considera un tema tabú del qual no cal parlar perquè, al cap i a la fi, es viu del turisme i això és el que compta… A continuació deixo alguns passatges per il·lustrar els fets i que cadascú pugui reflexionar.
En aquest sistema de fluids dit turisme, les institucions generals o locals actuen greixant-lo amb tot tipus de propaganda i suport econòmic perquè no s’aturi l’activitat, sota el paradigma del creixement permanent. La febre depredadora genera un desfici per divulgar els valors patrimonials, ara convertits en mercaderia. Aquesta situació i veritat evident ja ha malmès una part molt important del patrimoni local, però el fet resulta invisible públicament i no apareix com a risc en cap agenda política que sigui creïble.
El creixement permanent de l’activitat econòmica que genera la bombolla turística condiciona grans canvis en les infraestructures, principalment les relacionades amb la mobilitat. Les institucions “obsequien” la població local amb “millores” urbanístiques, sovint només justificades pel flux creixent que ocasiona el turisme, el consum i l’expansionisme del totxo. Així es converteixen en repartidores de guanys per a les grans empreses amb les quals actuen de forma solidària. Aquesta maquinària és molt eficient i no té aturador perquè genera molts rendiments a curt termini. Està especialitzada en la transformació constant, en el creixement i en la creació de nous problemes que caldrà resoldre amb solucions que generin més negoci.
El que coneixem com a turisme és la part visible d’un univers de serveis, infraestructures i mercaderies immens que ho condiciona tot i del qual depèn la supervivència del conjunt del país. L’aturada del monocultiu turístic, per la dependència que suposa, seria devastadora per a l’economia local en general, principalment per als habitants i empresaris. No, en canvi, per als grans inversors, que quan apareix la corba de baixada dels guanys ja s’han desplaçat a un mercat més rendible, tal com prescriu la norma neoliberal. Per tot això anterior l’extermini del valor local és intrínsec a la realitat turística, comporta riscos ja coneguts i també visibles: precarietat laboral, encariment generalitzat de preus, mobilitat individual forçada, preus de l’habitatge inaccessibles, pèrdua de l’autoestima i de la cultura pròpia, deteriorament de l’entorn rural i natural… La paradoxa d’aquest model és que per més que augmenti el negoci, la part més nombrosa de la població no pot sortir de la precarietat.
Les empreses del sector cultural hi juguen un paper cabdal, impulsant pols d’atracció insaciables amb festivals, fires i tot tipus d’esdeveniments mediàtics, justificats amb el suport al talent local i amb les oportunitats que generen. La bona imatge del fet cultural, convertit ara en indústria de l’entreteniment, ha creat una immensa bombolla adreçada a una societat àvida de distraccions, induïda per la toxicitat i la frivolitat de les xarxes d’Internet. Reconvertides en dinamitzadores i captadores de públics de qualsevol procedència amb capacitat econòmica, les empreses i activitats del sector impulsen l’aparició de nous mercats i nous inversors que ja no s’adrecen als habitants del territori, sinó a la suma d’aquests amb els visitants, cosa que suposa un atractiu pastís econòmic.
Mentrestant, les empreses immobiliàries no s’adrecen a la població local, sinó a inversors i a compradors adinerats que poden adquirir propietats milionàries no destinades a l’habitatge, sinó principalment a les segones residències, a pisos turístics i a l’especulació. Aquestes empreses tenen el control del mercat, actuen com un càrtel i determinen els preus, alienes al dret a l’habitatge digne. El sector polític parla d’habitatge públic i de joves, oferint les molles, obviant les seves responsabilitats i acceptant de forma impúdica que la qualitat de vida no existeix per a una majoria de la població, perquè senzillament no podrà accedir-hi.
El turisme, si el mirem en tota la seva dimensió, constitueix una nova forma de colonització econòmica i també cultural sense bandera, però el territori no és un escenari ni un abocador: és un cos amb vida pròpia que cal acompanyar, millor sense molestar gaire.
