”Llavors, el Cap Celebàntic estén la seva carena fins a la mar salada. Allà hi hagué la ciutat de Cípsela i ara només en queda el record, i és que cap vestigi ni un ja no serva la terra aspra de l’antiga ciutat” (Aviè, Ora Marítima v. 519-523).
De tots els pobles del Baix Empordà, el que més pot vanagloriar-se del seu passat històric possiblement és Ullastret.
Encara els nostres avantpassats tot just començaven a treballar el ferro i ja al puig de Sant Andreu i a l'illa d’en Reixac, al mig de l’antic estany d’Ullastret, ara dessecat, a uns 2 km del poble actual, hi havia una important ciutat ibèrica, de la qual desconeixem el nom, potser Indika.
L’Adolf Schulten ( 1870-1960), important arqueòleg alemany especialitzat en les cultures preromanes de la península ibèrica, situa la Cípsela que surt al Periple d’Aviè a la Fonollera, entre l’Estartit i Pals, però hom dubta fins i tot de la seva existència real. D’altres, i sembla que amb més encert, la situen a Llafranc i al Far de Sant Sebastià, on hi ha les restes d’una gran ciutat ibèrica.
Ullastret, segurament, va ser la primera població de tot l’Empordà que, al principi de l’edat de ferro, al segle VII aC, fa uns 2.800 anys, va tenir, entre d’altres coses, sòlides muralles de pedra reforçades per torres circulars, carrers empedrats, cases amb cisternes per recollir l’aigua de la pluja, sitges per guardar el blat i un notable temple pagà.
Per un moment ens traslladarem a l’època d’esplendor de la ciutat i deixarem que en Taskaber, el nostre guia indiget, ens expliqui com era la seva vida al poblat.
A la porta d’entrada hi veiem dos guàrdies; són poc alts, magres de cos, i d’ulls i cabells foscos. Van armats amb una llança llarga llancívola (soliferre) i una espasa corba (falcata). Es protegeixen amb un petit escut de fusta cobert de cuir (caetra).
“Primer de tot, diu en Taskaber, heu de saber que, tot i que la majoria som pobres, estem contents. Som bons guerrers i experts genets. Els cavalls són un símbol de prestigi i poder i una part important de la nostra tàctica guerrera.
Treballem la terra amb la llaura i cultivem llenties vora de l’estany i del riu Daró. Cultivem cereals als turons i de tant en tant guanyem un tros de terra al bosc. També plantem verdures a la primavera per menjar a l’estiu.
Com que els homes sovint som fora guerrejant amb els veïns o comerciant amb els emporitans, són les dones del nostre poblat que treballen la terra.
No fa gaire temps vam començar a plantar vinyes i oliveres. Els grecs d’Empúries les van portar de Grècia.
A la tardor fem la verema, guardem una part dels raïms per menjar i també els assequem a l’aire lliure per tenir panses. Sovint el vi que fem se’ns torna agre i l’aprofitem amb salmorra per guarir cops o bé bullit per absorbir la febre. També fem barreges d’herbes remeieres per curar les malalties.
En el poble tenim un ramat d’ovelles. En Balkelaku fa de pastor, i amb la seva dona i la seva filla porten a pasturar un centenar d’ovelles que ens donen carn, llet i llana. De la llet en fem recuits i formatges.
Dels animals que sacrifiquem n’aprofitem la pell per fer vestits, fundes per a les armes i l’abillament pels cavalls. De la llana, les dones, expertes teixidores, en fan el “sagum” (mantell o capa gruixuda), mantes, túniques i altres teles.
També recollim llenya per proveir-nos per l’hivern; tallem arbres per fer carros, estaques, mànecs, edificar cases i per als forns de ceràmica.
Quan no estem guerrejant contra les tribus veïnes, la caça ens serveix d’entrenament i ens manté àgils. Solem caçar cérvols, senglars, llops, ossos, guatlles, perdius, conills i llebres.
Al riu Daró i a l’estany pesquem peixos per menjar, sobretot anguiles, barbs, llises i altres peixos. Al mar només hi van els més decidits, el coneixem i sabem el mal geni que tenen les ones.
Els grecs ens han ensenyat a encunyar i usar la moneda que fem servir per comerciar amb ells. Els comprem vaixelles fines d’excel·lent qualitat. Nosaltres les imitem però no ens surten iguals. Ells ens compren cereals, mel, pells i sobretot metalls que nosaltres baixem dels Pirineus comerciant amb d’altres tribus del nord com els ceretans, els sordons, els ausetans i els castel·lans.
Tenim molts déus i forces que ens protegeixen dels perills i desastres que ens assetgen. Sovint demanem el seu favor i els oferim sacrificis i perfums. També ens protegim del mal amb amulets i joies que comprem als grecs i a algun vaixell fenici que passa per aquí.
La nostra ciutat té una estructura basada en una organització tribal. Està governada per una aristocràcia guerrera local, amb líders o cabdills que tenen poder militar i polític, recolzats per consells d'ancians i d’altres figures d'autoritat. Aquesta estructura té un clar component militar per defensar la ciutat i controlar el territori”.
Han passat més de dos mil anys i encara no sabem per què va ser abandonada pels seus pobladors al voltant del segle II aC, probablement cap a l'any 160 aC, coincidint amb la conquesta romana de la península Ibèrica.
Tot i que no hi ha un motiu clarament documentat d'abandonament, és probable que les pressions militars romanes i les transformacions en les rutes comercials, així com l'assimilació de la cultura romana, contribuïssin al declivi de la ciutat. A mesura que els romans consolidaven el seu poder a la península, molts assentaments ibers van ser abandonats o es van integrar dins del sistema romà.
Text adaptat del llibre El Baix Empordà, fantasia i realitat (1992)
