El turó de Sant Esteve de Marenyà, avui presidit per una església romànica, podria haver estat molt més que un simple espai de culte medieval. La seva posició estratègica, dins la Serra de Valldevià i al bell mig del rerepaís d’Empúries, envoltat de jaciments romans, obre la porta a una hipòtesi suggeridora: i si sota els camps i les pedres s’hi amaga una antiga vil·la romana?
Quan es parla del passat romà de l’Empordà, el pensament se’n va gairebé sempre cap a Empúries. La ciutat portuària, primer grega i després romana, ha acabat monopolitzant l’imaginari col·lectiu. Però el món romà no es va construir només des de les ciutats: es va sostenir, sobretot, gràcies al territori rural que les alimentava.
I és aquí on el turó de Sant Esteve de Marenyà mereix ser mirat amb uns altres ulls. Inserit dins la Serra de Valldevià, forma part d’aquest paisatge de relleus modestos però històricament intensos, on cada elevació sembla guardar una història més antiga del que aparenta.
Empúries no hauria pogut existir sense un rerepaís capaç de produir cereals, vi, oli i bestiar. Aquest rerepaís s’organitzava a través d’una xarxa de vil·les rurals escampades per la plana empordanesa. Algunes d’aquestes explotacions encara avui es poden identificar amb claredat: a Viladamat, la vil·la dels Tolegassos mostra una explotació agrícola important, amb edificis, dependències productives i fins i tot mosaics. A Corçà, el jaciment del Puig Rodó confirma que la romanització va penetrar també a l’interior, als marges de les Gavarres. I al peu del Montgrí, indrets com el Camp de la Gruta o Santa Maria del Palau evidencien una ocupació rural romana continuada en un espai clau entre la plana, la muntanya i la costa.
Vist així, Marenyà no sembla una excepció, sinó més aviat un buit aparent dins un mapa densament ocupat.
La Serra de Valldevià, amb els seus pujols suaus, boscos baixos i terres agrícoles, no és una gran serralada, però sí un relleu estratègic. Des d’aquí es domina visualment bona part de la plana, i alhora s’hi concentren camins, zones de pas i espais ideals per a l’explotació agrícola. No és ni plana pura ni muntanya: és un territori de transició, d’aquells que històricament han atret assentaments humans.
No és casualitat que a l’entorn de la serra s’hi trobin restes ibèriques, presència romana dispersa i nuclis medievals com el mateix Sant Esteve de Marenyà. Tot apunta a un paisatge habitat de manera continuada durant segles.
El turó de Marenyà, a més, reuneix totes les condicions que els romans valoraven: domini visual sobre la plana del Ter, terres fèrtils, bon drenatge, proximitat a vies naturals de comunicació i una posició prou elevada per evitar inundacions. No és estrany que molts nuclis medievals de l’Empordà s’aixequin sobre llocs que ja havien estat rellevants en època romana. El paisatge té memòria, encara que les pedres visibles no sempre ho expliquin.
Les dades arqueològiques actuals no permeten afirmar que hi hagués una vil·la romana a Marenyà. Però sí que indiquen una ocupació intensa en època ibèrica, la presència de materials romans dispersos i una continuïtat d’ús del turó abans de l’edat mitjana. Un patró que encaixa amb molts altres casos de l’Empordà, on les vil·les han quedat arrasades pel conreu, reutilitzades com a pedrera o amagades sota edificacions posteriors.
Relacionar Marenyà amb Empúries, Viladamat, Puig Rodó o el Montgrí no és forçar cap relat: és situar-lo dins el seu context natural. Si tota la plana funcionava com un engranatge agrícola al servei del món romà, costa imaginar que un indret tan ben situat com aquest turó quedés al marge de la dinàmica.
Potser no hi trobarem mai mosaics ni termes monumentals. Potser la vil·la romana de Marenyà, si va existir, fa segles que va ser esborrada sota els camps, les parets de pedra seca i les esglésies. Però això no invalida la hipòtesi. Al contrari: ens recorda que el passat romà de l’Empordà no és només el de les grans pedres visibles, sinó també el de llocs modestos però essencials, que van modelar el territori sense deixar gaire rastre.
Mirar el turó de Sant Esteve amb aquesta perspectiva no és un exercici d’arqueologia-ficció, sinó una manera de reconèixer que el paisatge que trepitgem és el resultat de capes successives d’història. I que, de vegades, entendre el passat no vol dir trobar murs espectaculars, sinó aprendre a llegir allò que ja no hi és.
Potser una excavació més en detall ens podrà donar la resposta definitiva i confirmar allò que avui només podem intuir: que sota el turó de Sant Esteve s’hi amaguen encara les restes d’un passat romà esborrat pel temps, però no del tot desaparegut. Fins que aquest moment arribi, el paisatge de Marenyà continuarà recordant-nos que la història no sempre es revela amb grans monuments, sinó amb petites pistes que cal saber llegir. Pedres, camps i turons segueixen parlant, en silenci, a qui té ganes d’escoltar-los.
