Hi havia una mena de calma inquietant que embolcallava les nits al llarg de les costes de l'Empordà. Els pescadors, recollits sota els seus sostres de pedra, sentien l'udol del vent i el trencar de les ones contra les roques. Però sabien que no era només la natura que anunciava una nit de tensió: el perill podia arribar des del vast i fosc horitzó.
De tant en tant, apareixia una figura misteriosa en la llunyania. Una nau petita, amb veles fosques que es confonien amb l'ombra del cel, s'acostava silenciosament. A bord, un grup d'homes amb els ulls afilats i els rostres ferms es preparaven per desembarcar. Solien tenir comandants temuts, com el llegendari Barba-rossa o el cruel Dragut, que guiaven les seves tripulacions amb mà de ferro. Els seus objectius eren clars: saquejar masos, incendiar el que trobessin i prendre captius per vendre'ls en els mercats d’esclaus del nord d'Àfrica.
Això és una plaga que no podem aturar..., sospiraven els veïns de pobles com Begur, que una vegada i una altra patien els assalts. Els pirates sempre actuaven amb astúcia: desembarcaven en cales amagades i avançaven fins al punt que ni els crits d'alarma podien alertar la resta del poble. Quan l’ajut arribava, solien estar ja massa lluny, navegant mar endins amb el botí. Però allò que més entristia els habitants eren els seus veïns captius, que difícilment tornaven a casa.
Per als vilatans, cada nit podia ser l'última. Però també aprenien a resistir en silenci, esperant una oportunitat per defensar el que era seu.
La necessitat de protegir-se va donar pas a la creativitat. A qualsevol poble l'esperança és el ciment del canvi, i aquesta idea va néixer a les terres costaneres des de Roses fins a Sant Feliu de Guíxols. "Sabem que arriben pel mar... Vigilem el mar", es deien els consells formats per avis i nobles.
Va ser llavors quan van començar a alçar-se les torres de guaita. Belles i sòbries, aquelles estructures s’erigien en llocs estratègics, amb vistes clares a l’horitzó. La seva missió era clara: advertir abans no fos massa tard.
Els guaites, homes forts i pacients que entenien la importància de la seva feina, mantenien una vigilància constant. De dia, guaitaven el mar amb ulls penetrants, cercant moviment sospitós entre les onades. Al primer senyal de perill, tocaven frenèticament una campana o feien sonar un corn que ressonava entre els pobles i les valls. Però era a la nit quan el seu paper era encara més crucial: encenien grans fogueres al cim de la torre. Aquelles flames no només alertaven el seu poble, sinó que també enviaven senyals lluminosos a altres torres distants, com una xarxa de comunicació arcaica però efectiva.
Quan sonava el corn o es veia la brillantor de les flamarades, els habitants no perdien temps, les esglésies feien sonar les seves campanes. Plegaven les seves coses ràpidament, molts marxant cap a les masies fortificades o temples que havien estat adaptats per defensar la comunitat. “Foguera al turó! Prepareu-vos!”, es cridava amb insistència pels camins foscos.
Les torres no només eren senzilles estructures de pedra aixecades sense mirament. Tot en aquestes construccions era estudiat per assegurar que el poble tingués el temps necessari per defensar-se o resistir. Els paletes i els picapedrers treballaven plegats per aixecar edificis resistents, que podien suportar segles de temporals i invasions.
Els pisos interiors es comunicaven amb escales fetes gairebé sempre de fusta. Però aquí venia l’enginy: aquestes escales es podien retirar ràpidament, deixant els atacants atrapats en un nivell inferior. La porteta principal estava situada a metres de terra, i només s’hi podia accedir amb una escala mòbil que els habitants retiraven just després d’entrar.
El terrat era l'ànima de la torre. Allà, a la nit, un guaita contemplava el paisatge sota el cel estrellat, amb l’ull posat en la línia fosca i inquieta de l’horitzó. Les fogueres es podien encendre ràpidament, il·luminant tota la regió amb flames que transmetien un missatge clar: “Som vigilants, estem preparats”.
Tot i aquestes defenses, no sempre era possible evitar el desastre. El so dels crits, l'espurna dels focs i les llàgrimes de les famílies es repetien una vegada i una altra. Els pirates, coneguts pel seu enginy i persistència, sovint aconseguien forçar les masies o saquejar els racons més profunds del poble. Els seus objectius eren clars: béns, or, bestiar… i persones.
Tot i això, hi havia esperança. Cada volta resistida era una lliçó apresa: com comunicar-se millor, com reforçar les estructures defensives i com mobilitzar més ràpidament la milícia local. Alguna vegada, quan la defensa era prou forta, fins i tot els corsaris més temuts desistien i fugien amb les mans buides. "Ens queda feina per fer, però mentre ens mantinguem units, no caurem", es repetien els habitants.
Avui, aquelles torres silencioses, de l’Escala, Torroella i l’Estartit, Pals, Begur, Palafrugell, Ermedàs, Palamós, Calonge i Sant Antoni, o Sant Feliu, castigades pel vent i la pluja, són records d'una època plena d'ombres, però també de llum. Ens parlen d'una generació que s'alçà contra la fatalitat i s’atreví a esperança. Ens connecten amb les històries dels nostres avantpassats i ens recorden que, fins i tot en els dies més foscos, el crit de la resistència pot prevaldre.
"Mai oblidem qui som, ni d'on venim", semblen murmurar aquelles pedres. I, al mirar-les, som nosaltres qui escoltem.
