Explicàvem el dia passat que de les tres dotzenes llargues de fills que té el verb ploure, una dotzena han conservat la O etimològica i les altres dues una U que, coses de l’evolució, també és etimològica; concretament de la forma en llatí clàssic: plûere. També dèiem que aquest ball entre O i U té conseqüències encara avui en la manera de pronunciar-ho, perquè, si us hi heu fixat, quan la síl·laba inicial no és tònica (com a ploure) sinó àtona (plourà), els parlants orientals i centrals no pronunciem plOUrà sinó plEUrà, amb una neutra ben clara; la raó d’aquesta reducció és molt evident: no podem pronunciar dues O àtones seguides, i per això la nostra ment ha solucionat l'envitricoll, com sol fer en aquests casos, alterant una de les dues vocals, un recurs d’allò més freqüent (ja en vam parlar el dia que explicàvem el fenomen de l’harmonia vocàlica en valencià).
Després de repassar la primera dotzena de derivats, passarem als que mantenen la U. I començarem pels cultes, els més antipàtics, així ens quedaran els bons pel final. Dic que són antipàtics perquè sovint (no sempre, però moltes vegades sí) els derivats cultes són els tècnics, els mots que trobem a les lectures especialitzades però no a la vida quotidiana. En el cas que ens ocupa, tot comença amb l’adjectiu pluvial, que ja és una mica refistolat: no el solem dir quan parlem. I a partir d’aquí ve el festival de repel·lents: pluviositat, un substantiu de meteoròlegs; pluviograma, pluviòmetre i pluviometria, tres que també n’hi ha per arrencar a córrer, i finalment els dos pitjors: equiplúvia, ‘línia d’un mateix coeficient pluviomètric’, que ja em diràs tu, i, agafeu-vos fort, pluviisilva (sí, sí, amb dues I seguides!), terme que designa la selva pluvial, un bioma (o unitat de classificació dels paisatges de la biosfera) caracteritzat per precipitacions abundants tot l’any.
Què, esgotats? Els cultismes ja ho tenen, això, que són una mica exigents. Però no patiu que ja s’han acabat i finalment arriba la tercera dotzena, la més interessant de la família, que és la que encapçala precisament la nostra amiga pluja.
L’estrenarem esmentant els tres verbs a què ha donat lloc: el curiós emplujar-se (‘posar-se plujós el temps’), replujar (‘arrecerar-se’) i finalment un sinònim d’aquest matex amb una vivència peculiar: soplujar. Per què és curiós? Perquè va donar origen a una variant que se l’ha acabat cruspint: aixoplugar (amb les seves simpàtiques variants aixaplugar i aixoplujar). La setmana entrant ho rematarem.
