Camp de la Cadena

Els noms petits del paisatge

Durant molt de temps, saber el nom dels llocs formava part de la feina i de la vida quotidiana · Un nom estalviava explicacions

Jordi Bassa Esteve
Foto: Roger Font

—D’aquest lloc, abans en dèiem…

La frase surt mentre caminem. Qui ens acompanya s’ha aturat davant d’un trencant que, per a nosaltres, no tenia res d’especial. Un camí de terra, unes alzines, una paret mig desfeta. Però aquell tros té nom. I el nom porta una història.

Potser hi havia una font que ara costa de trobar. Potser era el camp d’una casa que ja no existeix. Potser el revolt recorda una relliscada, una discussió o una anècdota que va fer prou fortuna perquè el lloc quedés batejat. Nosaltres hi hauríem passat de llarg. Ara ens hi aturem i escoltem.

A les Gavarres, com en tants altres indrets, el paisatge és ple d’aquests noms petits. Noms de camps, de sots, de suros, de dreceres i de pedres. Alguns encara es fan servir; d’altres només apareixen quan algú gran explica per on anava a treballar, on duia el bestiar o quin camí agafava per baixar a mercat a la Bisbal.

—Passàvem per darrere de la casa, travessàvem el rec i, quan arribàvem a aquell suro gros, giràvem…

Qui ho explica no necessita cap mapa. Recorda el recorregut amb una precisió que sorprèn, encara que faci anys que no hi passa. Nosaltres, en canvi, potser necessitaríem el GPS del telèfon per tornar al cotxe.

Durant molt de temps, saber el nom dels llocs formava part de la feina i de la vida quotidiana. Calia entendre’s quan es deia on s’havia d’anar a buscar llenya, on havia quedat una eina o en quin camp treballaria cadascú l’endemà. Un nom estalviava explicacions. A casa tothom sabia on era.

Amb els anys, aquella manera de conèixer el territori s’ha anat afeblint. Hi ha camins que s’han embardissat, cases que han quedat buides i camps que el bosc ha ocupat. Si ja no hi anem a segar, a buscar aigua, a recollir castanyes o a caçar bolets, també deixem de tenir ocasió de dir-ne el nom. I arriba un moment que algú el pronuncia i ningú dels qui l’escolten no sap ben bé de quin lloc parla.

A vegades encara tenim la sort de poder preguntar-ho.

—Però on era, exactament?

Llavors comença una conversa que ens fa anar endavant i enrere. La font era més avall, però s’hi arribava per un altre costat. La casa tenia un nom, tot i que la família que hi vivia era coneguda per un altre. El camí sortia al costat d’un marge que ara queda amagat sota les bardisses. Qui ho recorda busca referències per ajudar-nos, i descobreix que algunes també han desaparegut.

És en aquests moments que ens adonem de com de fàcil és perdre una informació que havia semblat evident. Ningú no havia pensat a apuntar-la perquè tothom la sabia. Fins que ja no la sap tothom.

També pot passar que dues persones donin noms diferents a un mateix indret. Que una el conegui pel mas més proper i l’altra pel renom d’un antic propietari. O que recordin de manera diferent l’origen d’una denominació. Convé recollir aquestes versions, preguntar d’on ve cadascuna i deixar constància dels dubtes. No cal resoldre en una tarda allò que ha anat canviant al llarg de generacions.

Recuperar aquests noms demana poca solemnitat i una mica de temps. Una passejada amb algú que conegui el terme. Una conversa a la cuina, amb un mapa damunt la taula. Una gravació feta amb permís, una fotografia, una anotació que permeti tornar a trobar el lloc. I, sobretot, ganes d’escoltar sense córrer a completar les frases de qui ens ho explica.

A la Bisbal i pobles veïns encara hi ha persones que ens poden ajudar a situar molts d’aquests indrets. Potser les tenim ben a prop i no els ho hem preguntat mai. Ens han explicat sovint històries de joventut, de feina i de família, però no ens hem entretingut a demanar per on passaven ni com en deien d’aquell tros de món.

Podríem començar per aquí: triant un camí conegut i fent-lo amb algú que el recordi d’abans. Segurament caminarem més a poc a poc. Ens aturarem en llocs on no ens havíem aturat mai i tornarem a casa amb més preguntes que respostes.

L’endemà, quan hi tornem a passar, buscarem amb els ulls aquell trencant, la paret mig desfeta o el rastre de la font. Potser ens costarà trobar-los. Però aquesta vegada sabrem què busquem.

I, si anem acompanyats, potser serem nosaltres qui direm:

—D’aquest lloc, abans en deien…

L'aguait és possible per les aportacions de persones com tu.

Fes-te'n subscriptor i dóna suport al periodisme local independent

Comparteix
No hi ha comentaris