Les pedres encara hi són. Mig amagades sota la terra i l’herba, desgastades per l’aigua i pel pas dels segles, formen un paviment irregular en un camí pròxim a Sant Martí Vell. Avui hi passen excursionistes i ciclistes, però abans hi transitaren pagesos, traginers, animals de càrrega i viatgers que es movien entre Girona i la plana empordanesa. A Corçà, la memòria popular conserva un nom que podria pertànyer a aquell antic món de comunicacions: la Caminassa.
El nom ja indica que no devia ser un corriol qualsevol. Caminassa és un augmentatiu de camí i podia designar una via més ampla o més transitada que els petits passos veïnals entre masos i camps. Durant generacions, la gent de Corçà en va conèixer el recorregut, encara que no sabés quan s’havia obert ni qui l’havia construït. Aquesta memòria oral és el primer fil que ens permet estirar la història.
Un camí entre Corçà i les Gavarres
Segons els records recollits, la Caminassa arribava a Corçà des de l’entorn de Monells i Santa Cristina. Vorejava Can Glèies i la font del Canat, travessava el Rodonell —la riera de Corçà—arribant a Anyells per seguir fins als voltants del Puig Rodon, des d’on podia continuar cap a la plana, segurament fins a Ullastret. Més cap a ponent, alguns indicis permeten relacionar aquest corredor amb els antics camins de Millars, Madremanya i Sant Martí Vell, però no podem assegurar que tot l’itinerari rebés el mateix nom.
Els camins antics no tenien un traçat tan rígid com les carreteres actuals. Podien bifurcar-se, canviar de nom quan entraven en un altre terme o desviar-se si una riera havia malmès el pas. El que perdurava era el corredor general. La documentació arqueològica confirma que en època romana hi havia una via entre Girona i Empúries que passava per Sant Martí Vell, Madremanya i Millars. A partir d’aquest sector, la xarxa s’obria en diferents direccions: un ramal anava cap a la Pera, Púbol, Foixà i Colomers; un altre podia avançar cap a Monells, Santa Cristina i Corçà. És en aquest segon eix on podria encaixar la Caminassa.
Les pedres de Sant Martí Vell
El tram empedrat conservat prop de Sant Martí Vell és el testimoni més visible d’aquells itineraris. Ara bé, que el camí sigui antic no significa que totes les pedres fossin col·locades pels romans. Les vies utilitzades durant segles eren reparades una vegada i una altra. Un recorregut d’origen romà podia haver estat empedrat de nou en època medieval i arranjat posteriorment pels habitants dels masos. Al veïnat de Vilers, entre Sant Martí Vell i Madremanya, també es conserva un camí empedrat considerat medieval, possiblement bastit sobre un pas anterior.
Aquesta superposició d’èpoques no resta valor al camí; al contrari, l’enriqueix. Allò extraordinari no és imaginar un paviment intacte durant dos mil anys, sinó comprovar que generacions molt diferents continuaren passant pel mateix indret, reparant-lo i adaptant-lo a les seves necessitats. La Caminassa no seria, doncs, una obra feta d’un sol cop, sinó una història acumulada.
El Puig Rodon al costat del camí
Com he explicat, la Caminassa quan arribava al terme de Corçà passava molt a prop del Puig Rodon (o Rodó). En aquest turó, uns tres-cents metres al nord del poble, hi hagué una gran vil·la romana ocupada des del segle I aC fins al segle VI dC. No era només una casa de camp: tenia una part senyorial o residencial, destinada als propietaris; una part agrícola o rústica, vinculada al treball i a l’emmagatzematge; i una zona productiva o industrial, on es transformaven els fruits de l’explotació. Els mosaics descoberts al segle XIX mostren la riquesa de l’àrea residencial, mentre que les excavacions iniciades el 1981 identificaren estructures de la zona agrícola.
La situació era privilegiada. Des del Puig Rodon es dominaven terres fèrtils, ben regades i aptes per al conreu, la pastura i el bosc. Una explotació d’aquestes dimensions necessitava camins per rebre eines i recipients i per donar sortida al gra, el vi, l’oli i altres productes. Els estudis arqueològics situen la vil·la al costat de dues vies romanes secundàries. La proximitat de la Caminassa és, per tant, molt suggestiva, però no constitueix una prova definitiva del seu origen romà: caldria excavar-ne el traçat i datar-ne els nivells més antics.
Un territori travessat per molts camins
La Caminassa tampoc no s’ha de confondre amb l’antic camí que des de l'etapa medieval fins al segle XIX unia Palamós i Girona. Aquest altre eix, procedent de la Bisbal, entrava a Corçà pel torrent de la Berra, seguia l’actual carrer de Sant Sebastià, travessava el Mercadal, el barri d’Anyells i prenia la direcció de Planils i Púbol per continuar cap a Girona. Abans de les carreteres modernes ja coexistien, doncs, diversos itineraris amb recorreguts i funcions diferents.
Els nous traçats de les carreteres substituïren i concentraren el trànsit fent perdre importància als vells camins. Alguns trams es convertiren en accessos a camps i masos; d’altres quedaren coberts per la vegetació o desaparegueren amb les transformacions agrícoles. El nom, però, resistí més temps que el camí. Potser Caminassa només designava el tram corçanenc i la mateixa via rebia altres noms als termes veïns. Entre Torroella de Montgrí i l’Estartit també es documenta la denominació Caminassa, un paral·lel interessant que mostra com aquests augmentatius podien convertir-se en topònims, sense que això impliqui que fossin el mateix itinerari.
Un camí encara per estudiar
Per reconstruir la Caminassa caldria ajuntar les peces que encara tenim. Primer, la memòria de les persones de Corçà, Monells, Millars, Madremanya i Sant Martí Vell que en recorden el nom o algun tram. Després, els mapes cadastrals, els plànols dels segles XIX i XX, els capbreus i les escriptures que descriuen els límits de les finques. Finalment, caldria tornar al terreny i observar marges, passos de riera, trams enfonsats i restes de paviment. La font del Canat, Can Glèies, el Rodonell i el Puig Rodon serien punts essencials d’aquesta recerca.
Potser no podrem assenyalar mai una pedra concreta i afirmar que la va col·locar un constructor romà. Però el valor de la Caminassa no depèn només de la seva possible antiguitat. Rau en la continuïtat d’un paisatge recorregut durant segles per pagesos, traginers i viatgers; en la proximitat d’una vil·la que produïa i comerciava; i, sobretot, en un nom que els habitants de Corçà s’han transmès fins avui.
A prop de Sant Martí Vell, les pedres encara sobresurten de la terra. A Corçà, la Caminassa persisteix en la memòria. Ni les unes ni l’altra ens expliquen tota la història, però ens recorden que els camins poden viure molt més que les persones que els trepitgen. Només cal tornar-los a mirar.
Fonts principals
- Ajuntament de Madremanya. Informació arqueològica sobre l’antiga via entre Girona i Empúries i sobre el camí empedrat de Vilers.
- Casas i Genover, Josep. «Excavacions a la vil·la romana de Puig Rodon (Corçà, Baix Empordà). Sector 1, 1981-1983».
- Cartografia i memòria oral sobre els antics camins de Sant Martí Vell, Madremanya, Millars, Monells i Corçà.
