La Bisbal ha perdut una llibreria aquest setembre. La Puput, al passeig Marimon Asprer, ha abaixat la persiana després de set anys. És el projecte que va muntar Carolina Valle (Santiago de Xile, 1980) després d'enamorar-se de les biblioteques de Catalunya. No va poder fer carrera al sector i va optar per obrir un local propi que s'ha convertit en alguna cosa més que un lloc de venda. Plega per esgotament i assegura que és important explicar què ofega les llibreries petites. Per això ha publicat un manifest a les xarxes socials titulat Distopia llibreria en què denuncia pràctiques abusives de les grans plataformes i de l'administració. Ens atén a la llibreria, ja tancada i mig desmuntada, un divendres de principis d'octubre, mentre encara s'hi arriba algun lector habitual a saludar.
Què et va portar a obrir una llibreria?
Quan vaig arribar de Xile vaig descobrir el sistema bibliotecari de Catalunya, que em sembla fabulós, i em vaig fer superfan de les biblioteques, dels préstecs, d'aquesta comunitat de lectors i de les bibliotecàries. Et fan recomanacions i encerten els llibres o els còmics que et pots endur. Em vaig presentar per ser auxiliar de biblioteca, però el sistema és molt tancat: només entren els que tenen punts per haver-hi treballat. Em vaig treure el nivell D de català precisament per tenir-ne més. I a les llibreries, si no tens experiència, no t'agafen, encara que siguis lector. Quan vaig arribar a la Bisbal es jubilaven a una llibreria i la volia agafar, però no vam arribar a un acord. Vaig decidir que era millor fer-ho sola, i l'únic local disponible era aquest del Passeig, que havia estat una joieria.
De petita ja eres lectora?
No. A Xile m'obligaven a llegir i no ho suportava. La primera lectura que em va agradar va ser al col·legi, quan ens van fer triar. Tinc família aquí i a Xile, i a Xile sempre m'havien dit que Espanya és la mare pàtria, mentre que amb els familiars d'aquí Catalunya no és Espanya. No ho acabava d'entendre. Em van fer triar llibres d'història i vaig agafar Lautaro, joven libertador de Arauco, que explica com els cacics maputxes van matar Pedro de Valdivia. Em va semblar una meravella, i a partir d'aquí vaig començar a investigar i a triar llibres. Tenia uns 14 anys, potser. Això ho fa la curiositat, però també has de tenir la llibertat, de petit, d'investigar, d'avorrir-te, de remenar terra. Ara sembla que als nens se'ls prohibeix tot. Aquí entraven molts nens que ho remenaven tot i els deien "no toquis", i jo deia als pares: "Deixeu que ho toqui!"
Heu fet molts actes a la llibreria: presentacions, tallers, converses en directe a Instagram… Quins recordes amb més il·lusió?
Tots. Han estat grans convocatòries, gràcies a la temàtica. Teníem una secció de natura molt important perquè sempre m'ha agradat. Em sé més els noms d'ocells i de mamífers en català que en castellà, perquè a Xile són diferents. Buscàvem tenir aquest espai de connexió: saber qui canta o reconèixer la petjada que et trobes. És important: has de saber qui són els teus veïns. Després hi va haver els temes d'història, de la mà d'en Ramon Piera. Venia molta gent els divendres o els dissabtes a buscar el diari i, quan apareixia en Ramon, jo li preguntava per què les Voltes es diuen les Voltes o per què la font de l'Arbre es diu així. Quan començava a explicar, s'ajuntava molta gent. Com que no hi cabíem, li vaig proposar fer-ho en directe, perquè en quedés un registre en vídeo. En Ramon va portar en Jordi Frigola per parlar del llibre dels pobles antics que va editar Sidillà. També hem fet tallers d'enquadernació i d'escriptura, i vam anar a l'institut a presentar el llibre d'en Damià Bardera, Incompetències bàsiques. Van venir molts professors.
Es pot dir que la Puput ha estat més que una llibreria?
Les llibreries són més que llibreries. N'hi ha que només venen llibres, cosa que està molt bé per als que volen desconnectar. No hi ha un sol perfil de lector: tant és si t'agrada la novel·la romàntica facileta o la negra. La qüestió és llegir i entrar en aquest món que és teu. Quan llegeixes descanses, desconnectes i t'introdueixes en la vida d'un personatge, en una situació d'un altre país o d'una altra família. És una extensió del teu jo.
Quan comences a recomanar, la llibreria té una implicació molt més important en la societat i en el municipi. T'involucres amb la persona, coneixes vides, i comparteixen amb tu el que necessiten. Aquí venia gent amb depressió que buscava alguna cosa; els encertàvem un llibre i els anava molt bé. Venia gent que havia de passar un dol, o adolescents. Ens demanaven molt de manga, i fins i tot vam fer clubs de lectura de manga a Corçà. Vaig investigar les històries que hi havia darrere de cada títol. El club proposava mangues amb un fons: llibres molt antics, de guerres entre la Xina i el Japó o basats en històries reals. Això enganxava els nanos, i fins i tot els pares, perquè desperta la curiositat i el desafiament d'aprendre alguna cosa més. El que és fàcil et recompensa de seguida, però s'acaba. Si t'esforces i descobreixes coses noves, el plaer és més ric i dura més.
Al manifest que vas penjar a les xarxes parles de les grans plataformes digitals. Què podeu oferir vosaltres que elles no ofereixin?
Plantejar què podem fer per competir amb aquestes plataformes, tan grosses i amb tant de poder, no em sembla bé, perquè no és una competició. Només ajuden a la compra fàcil. Molta gent d'aquí que havia comprat per internet ha tornat perquè el llibre li arribava en un altre idioma o trencat. Prefereixen comprar en una llibreria, on hi ha assessorament, perquè els llibreters coneixem les editorials. Jo ho faria al revés: primer provar una llibreria de confiança i, si hi ha un problema de logística o vius en un lloc molt incomunicat, comprar per internet. Però no es pot competir amb una gran plataforma. Les biblioteques han deixat de comprar a les llibreries perquè les plataformes els ofereixen un descompte molt més gran. El descompte de les llibreries és molt limitat, perquè hi ha molts intermediaris entre l'autor i la llibreria i tothom vol pessigar. Paguem els mateixos impostos que les grans plataformes, ja sigui com a societat o com a autònoms. És injust.
Per llei, el descompte màxim que podeu fer és limitat, però les plataformes l'apliquen permanentment.
Es podria fer un 10%, però és deslleial segons el codi ètic de les llibreries. Per Sant Jordi, les últimes vegades m'ha costat molt fer el descompte i ho explicava. Sembla una obligació, però Sant Jordi es va crear perquè la gent llegís. Hi ha lectors que coneixen el que hi ha darrere les llibreries, que normalment són famílies. Les grans plataformes tenen molta robòtica i no hi ha ningú, i si hi ha treballadors, fan moltes hores i cobren molt poc. Periscopi va editar un llibre que retrata molt bé Amazon als Estats Units i el que hi ha al darrere: deutes i fins i tot suïcidis [A l'ombra d'Amazon, Alec MacGillis]. No és un tema de què podem fer per competir: és un tema de consciència, que la gent ha de conèixer.
Al mateix manifest parles d'una distopia i dius que les administracions us han deshumanitzat i exerceixen un control tirànic. Ho pots explicar?
El gremi de llibreters ja va començar l'any passat, o a principis d'aquest, a parlar de la "distopia llibreria". S'estan tancant moltes llibreries —és cert que també se n'obren, poques— pels abusos de les administracions, que no passen per les llibreries en les seves compres. Si no es compta amb els llibreters, que hem d'estar al dia en novetats, autors i editors... El control tirànic és perquè no es demana l'opinió a les llibreries ni se'ns convida als festivals de llibres. Ens tracten igual que les grans plataformes en impostos i inspeccions. Sempre van al petit comerç, que és més fàcil de gestionar i no té advocats ni una gran gestoria al darrere per defensar-se. És, sobretot, desemparament. Si les grans plataformes poden crear megafestivals, megadescomptes o packs, les llibreries petites ja tenim prou feina per sortir al carrer a presentar un llibre. Això també és injust, perquè t'obliguen a pagar i a fer paperassa de via pública. Només uns pocs municipis amb què hem treballat han tingut una voluntat honesta i oberta de creure en el que fem, en el que deixem a la societat del seu municipi.
L'ajuntament és l'administració que posa més traves?
L'ajuntament i Hisenda, tots plegats. Però l'ajuntament té l'última paraula pel que fa a la voluntat política. Encara que estiguis donat d'alta en no sé quants epígrafs, si no té ganes de donar permís o de facilitar-ho, no ho fa.
També esmentes la venda directa de les editorials, sense passar per vosaltres.
Ara les editorials han fet el salt a la venda directa. Ho trobo bé si és un llibre puntual o una cosa molt especial. Sé que els costa, perquè han de distribuir el llibre, presentar-lo i anar a fires, perquè si no han de passar pels distribuïdors, que també són uns taurons i destrueixen l'ofici de l'autor i de l'editor. Jo crec molt en les editorials, però també han de tenir en compte les llibreries locals.
Has observat canvis en els hàbits de lectura?
Sí. A la majoria dels lectors que tenim els han passat coses. A nivell social hi ha molta pressió i falta de temps —i també de recursos—, i tothom està molt aclaparat últimament. La compra de llibres ha baixat per la situació que vivim, que és mundial. Els preus han pujat molt, i el lleure i la cultura són el que més pateix, perquè primer hi ha l'habitatge i el menjar.
I per generacions?
Per a mi, la gent gran sempre ha estat un patrimoni important. Són els que busquen filosofia i història, i després ho expliquen a casa als fills i als nets, que també vénen a buscar alguna cosa. Han deixat de comprar perquè s'han posat malalts, per exemple. Els pares són una altra generació, poc lectora, que compra puntualment per regalar. I els petits i els adolescents van molt atabalats: extraescolars, exàmens… Arriben i no saben què volen, però necessiten alguna cosa. És la societat en què vivim. Crec absolutament que és necessari no fer res: veure com cauen les fulles i sentir el riu una bona estona, sense pensar què has de fer després. Per poder llegir i passar-ho bé has de descansar.
S'ha perdut el contacte directe amb el llibreter?
Una mica sí: has de caure en gràcia al llibreter. Però des que vam obrir he vist que hi ha llibreters com nosaltres. Estan molt aclaparats, perquè en una llibreria hi ha molta feina: si no t'arriben novetats, has de fer devolucions per espai o perquè caduca la facturació. És important que els llibres es moguin, que hi hagi novetats i que també deixis els que més t'agraden o els que tenen valor per al municipi, perquè cada poble té la seva societat, un tipus de lector i els seus gustos. A més, els autors locals s'han d'explicar. El primer contacte és important. La gent vol un llibreter honest, que no vagi només a vendre, que estigui per tu i t'acompanyi si és el que busques. No tot és vendre. Hi ha d'haver un punt de confiança i d'amabilitat, que és el que falta: l'empatia.
Què t'ha portat a tancar?
Un cansament absolut. Un esgotament a nivell burocràtic, de gestions de permisos, i no poder continuar creant. A l'hora de fer activitats sempre cal fer paperassa, després t'han de dir que sí o que no, i sempre hi ha alguna pega. I un cansament emocional, perquè no hi ha suport, no et fan costat. No tots els ajuntaments: n'hi ha que et diuen "vine, què necessites? Fem això", i veus que creuen en tu. A més, pagues molt com a autònom, has de pagar el lloguer… La raó principal és un esgotament emocional i desmotivació. Però no pel sector, perquè hi crec molt.
Heu estat gairebé un mes i mig de comiat. Com ho heu viscut?
Ha vingut moltíssima gent, i ha estat com un funeral: em venien a donar el condol. Els sap molt de greu i és molt trist, però jo els deia que hi ha moltes llibreries on anar. Aquí a la Bisbal hi ha La Siglantana, i a Calonge hi ha Rals, en què també crec molt. La Meritxell és d'esperit lliure i entregada completament. Cadascú ha de trobar la seva llibreria. Jo m'esperava menys gent i més tranquil·litat. Vaig fer dos o tres comiats a porta tancada perquè no hi cabíem tots. Ha estat bastant emocionant. Crec que encara estic passant el dol, però com que tinc molta feina no tinc temps de reposar. No m'esperava el perfil de clients, lectors i amics que hem tingut a la Bisbal. Ha estat molt gratificant: gent molt generosa, molt oberta. Hem fet un espai bastant obert i emblemàtic. Jo necessitava un espai així, on poder parlar de qualsevol cosa, passar-ho bé i tenir converses arran dels llibres.
Les llibreries feu pinya o hi ha competència?
Cada llibreria té el seu perfil, el seu tarannà i el seu fons, segons la personalitat de qui la porta. Jo només puc parlar del meu cas. No havia tingut mai una llibreria i no sabia com funcionava: trucava als proveïdors perquè m'expliquessin què volia dir haver, deure o dipòsit. La Teresa, de la Cucut de Torroella, em va ajudar molt, perquè és formadora de bibliotecaris i de llibreters. Les autèntiques llibreries, per naixement, som generoses. No ens solapem mai en competència. En novetats potser sí: si Gavarres treu un llibre local com Des de la vora del Daró, el tindrem totes, però està bé que tothom el pugui trobar i comprar a tot arreu. A més, per moltes novetats que tinguis, sempre et demanen el que no tens: és un clàssic, la llei de Murphy. Però competència no, perquè tenim perfils diferents. Ens deixem llibres o ens en demanem sense cap problema. Ara fèiem col·laboracions amb El Rantell també.
Què llegeixes aquests dies?
Ara no llegeixo res. Tinc algun títol d'Acantilado i de László Krasznahorkai, el Nobel de l'any passat. Poca cosa més.
Ens faries un parell de recomanacions per a aquesta tardor?
Prefereixo recomanar editorials. L'Altra Editorial, Periscopi, Sidillà d'aquí de la Bisbal, i Gavarres. També n'hi ha de molt bones en castellà. Voldria que la gent fos oberta i llegís el que trobi i li faci gràcia, encara que no sigui en català. Som bastant defensors de la llengua, sobretot ara, però tampoc cal ser intransigent. També recomano llibres en anglès, tot i que molta gent encara no hi llegeix gaire. Satori fa unes traduccions molt maques, amb alguns títols importants del Japó. Akiara Books. I en novel·la, Acantilado sempre.
En quina llengua heu venut més llibres?
En català. Quan hi ha ponts, vacances o molta gent de fora, sobretot de Barcelona, la majoria llegeixen en castellà. Venien i preguntaven: "Ai, només en tens en català?". I jo els responia que hi ha un racó en castellà i que es poden demanar traduccions, si n'hi ha. Molta gent que llegia en castellà, fa tres o quatre anys que ja llegeix en català. Vaig veure el canvi: abans recomanava en castellà als qui sabia que eren castellanoparlants, i després ja me'n demanaven també en català. Mirant enrere he lligat caps: això ha estat feina nostra. Se'n refiaven de la recomanació. I se'ls han quedat, perquè tant les traduccions com els originals estan molt bé. També han vist que les traduccions al castellà de llibres escrits en català tenen faltes, i s'emprenyen.
Ens pots recomanar un parell d'autors catalans actuals que val la pena seguir?
En Ferran Garcia, que va guanyar l'últim Premi Llibreter. El primer llibre va ser Guilleries, un western català absolutament recomanable: és molt de sang i fetge, però és fantàstic, i escriu molt i molt bé. I l'Àlex Nogués, d'aquí de la Bisbal. Fa llibres per a tothom: sembla que només són infantils, però un dels meus preferits és El vaivén de las olas. Ara ha tret unes miniguies. M'agradaria recomanar també alguna autora: la Irene Solà m'agrada molt, la Flavia Company també i la Maria Climent. De fet, fa un o dos anys que intento tenir més llibres de dones. Hi ha molt de nivell i he vist un canvi, perquè quan vam començar no es traduïen gaire, per exemple.
Vols afegir alguna cosa?
Hem estat molt honestos des del principi, i per a mi això ha estat un descobriment, en un ofici difícil perquè estàs de cara al públic. Si ets tu mateixa, i dius el que sents sense atacar ningú, és molt sanador. A més, fas un lligam amb la gent que no existeix en una altra plataforma. Les llibreries són més que un punt de venda de llibres. Són un espai de trobada, un espai que la gent comparteix, on es troba còmoda i on es pot parlar de qualsevol tema: de l'univers, de plantes, d'animals o del que sents. Aquí hem fet una comunitat molt maca. Em sap molt de greu que ara hagi de quedar per a la història, però ha existit, i és important que quedi en el record de la gent que hi ha llocs així i que necessiten més suport, sobretot de l'administració. Han tancat moltes llibreries que no han dit res, però crec que els motius s'han d'explicar. Per això he escrit un manifest de tancament.
