Des del novembre passat Enric Morist Güell (Igualada, 1965) és president de la Taula d'entitats del Tercer Sector Social a Catalunya. El Trampolí l'ha entrevistat a la botiga solidària de l'associació a Barcelona per a un dels capítols del programa A prop de tu, que podeu recuperar sencer. En aquesta entrevista hi ha participat la presidenta d'El Trampolí, Maite Cobos, i els usuaris Sara Martínez, Anna Rosselló i Carles Blanch. Morist parla de la seva trajectòria professional i dels reptes que encara al capdavant de la Taula, així com de l'estat de les entitats a Catalunya i de la manca de finançament.
Què és la Taula del Tercer Sector?
És una organització que agrupa més de 3.000 entitats de tot tipus, que treballen per a la infància, per a la gent gran, per a les persones amb diferents capacitats, per als immigrants. Tots els que som en associacions formem part d'una federació, i aquesta federació és membre de la Taula. És la representant del tercer sector a Catalunya, davant de les institucions i de la gent. En diem tercer sector perquè l'objectiu de les entitats no és fer diners, sinó recollir fons per fer activitats solidàries. Evidentment necessitem diners, però els hem de d'invertir en les activitats.
A quina edat vas començar el teu camí laboral?
Sóc dins del món de les entitats d'ençà que era un nen. Quan tenia set anys vaig entrar en un esplai, a la Creu Roja d'Igualada, una organització molt agradable. Hi vaig estar molts anys i més endavant vaig fer-hi de monitor i de director. Hi vaig conèixer la meva companya, que també era monitora. Després vaig entrar-hi a treballar com a educador social i vaig anar a Barcelona, on vaig exercir diversos càrrecs. Vaig ser coordinador de la Creu Roja a Catalunya. Al cap d'un temps vaig canviar i ara sóc director general de la Fundació del Telèfon de l'Esperança.
Tota la vida al tercer sector.
Tota la vida, sí. No sé si és bo o dolent, però estic molt content. Malgrat que hi he estat tota la vida, he fet coses diferents.
Com has aconseguit el càrrec de president de la Taula?
Quan era a la Creu Roja ja vaig ser bastants anys vicepresident de la Taula. Com que hi havia eleccions, les federacions em van demanar si em volia presentar de president i em vaig deixar convèncer. És un orgull i n'estic molt content.
T'agrada la teva feina?
M'encanta, cosa que a vegades és un embolic perquè no diferencies la feina de la vida personal. Estic casat i tinc tres fills, ja grans, i la feina et treu moltes hores perquè t'apassiona i no mires el rellotge. He de fer equilibris i pensar de no descuidar la família i els amics.
En què consisteix la teva feina?
Treballo a la Fundació Ajuda i Esperança, que té el Telèfon de l'Esperança, que avui en diríem contra la soledat. També tenim un telèfon de prevenció del suïcidi i un xat per a joves. Coordino un equip de 400 voluntaris i 12 treballadors. A la Taula d'entitats faig de president i tinc reunions amb el govern, al Parlament, i represento el sector als mitjans.
Els presidents es mouen pertot arreu?
Jo he voltat molt tota la vida. La meva àvia em deia que sóc com un ocell de bosc, que no em pots tancar. A més, com coneixeria les entitats si no les anés a veure? Així, quan ens trobem amb polítics podem parlar en primera persona.
Què fas en el teu temps lliure?
M'agrada molt la muntanya. A Igualada tinc Montserrat molt a prop i quan era jove feia escalada. Ara, quan puc, vaig a caminar, però tinc molt poc temps lliure.
Creus que el tercer sector anem cap enrere a l'hora de ser més autònoms i forts?
3.000 entitats són moltes i fan molta feina que l'administració pública no pot o no sap fer.
Potser hi ha 3.000 entitats perquè hi ha un buit, una mancança.
Les entitats tenen un problema d'infrafinançament important i depenen de subvencions. Això no és correcte. Fem un servei públic, gratuït i sense discriminar ningú, que no pot dependre d'una subvenció, que a vegades te la donen i a vegades no. Això s'ha d'estabilitzar i és un gran repte que entoma el nostre equip. Que hi hagi estabilitat financera no vol dir que no hi hagi transparència, però les entitats han de tenir seguretat. Posaré un exemple. A les vuit del matí deixem els fills a l'escola i la directora ens diu que no sap si obriran el mes que ve perquè no saben si tindran subvencions. Oi que és inimaginable? Doncs això els passa a algunes entitats. És un horror i ho hem de revertir. Tothom diu que hi està d'acord, doncs és el moment de posar-hi remei.
Cada vegada tot passa més a través de subvencions i hi ha menys ajudes directes, com es feia abans.
També és veritat que on no arriben les subvencions hi ha empreses, recaptacions i la societat civil. Atenem persones que un dia podrien ser els nostres fills, pares o germans. És a dir, tot això ens és molt proper.
Nosaltres fem intercanvi amb una entitat alemanya, i quan vénen aquí no entenen que haguem d'inventar coses, com les botigues solidàries, per aconseguir finançament.
Per això demanem el compromís d'estabilitat financera al govern de Catalunya. Quan els ho expliquem ens diuen que ho entenen i que hi estan d'acord. Per tant, ens hi hem de posar. Però aquest tema ve de fa molts anys.
A vegades, quan ens reunim amb algun representant polític, en sortim molt contents, però després tot és silenci perquè no diuen res més.
Quan anem a veure els polítics els portem dades: el 25% de la població està en risc de pobresa, i el 30% dels nens també. És horrorós, només tenim per davant Romania. Amb aquestes dades no volem destruir ni culpabilitzar, sinó revertir la situació, però per a això cal voluntat i eines. Una d'aquestes eines és el pressupost, que ha de tenir una vessant social. El nou finançament per a Catalunya de què tothom parla ha de ser social perquè tenim molts dèficits. La qualitat d'un país es veu en la manera com tracta la gent vulnerable.
Creus que a Catalunya el tercer sector està com a Europa?
No m'han fet mai aquesta pregunta. A Catalunya tenim molta sort de tenir la gran quantitat d'entitats que hi ha, cosa que no passa a la resta de l'estat. A la resta d'Europa, hi ha alguns serveis que tenen més finançament, però no tenen la nostra societat civil, la mateixa quantitat de voluntaris. És una sort que tenim al país pel nostre tarannà. Més de 3.000 entitats en un territori tan petit és un miracle, és una cosa extraordinària i molt bonica.
La primera vegada que El Trampolí vam anar d'intercanvi a Alemanya, el 2006, vam veure que l'entitat tenia totes les instal·lacions fora del poble. Nosaltres vam baixar a veure la vila, i resulta que tothom ens mirava. Atenien mil persones amb discapacitat que no anaven mai al poble.
La integració amb la societat és una de les diferències amb Catalunya i una de les coses bones que tenim com a país. Per molt bones que siguin les instal·lacions, si no hi ha qualitat humana...
Ens continuem veient cada any i ens han confessat que vénen aquí perquè no entenien com amb tan pocs diners, o sense, nosaltres podem arribar a fer el que fem. Ells, en canvi, tenen diners però els falta, potser, la creativitat per muntar, per exemple, un grup de teatre.
La falta de diners ha fet que ens espavilem molt.
Ens pots explicar la proposta de Llei del tercer sector social?
Fa dues coses: reconeix que les entitats són un actiu important del país i ens dóna seguretat jurídica perquè a l'hora del finançament es prioritzin les entitats socials abans que les privades. Aquesta llei es treballava al Parlament, però arran de les últimes eleccions es va aturar. Ara hem demanat que es torni a engegar i que s'aprovi durant el 2025.
Què penses fer durant la teva presidència?
Sobreviure [riu]. El que fem ara aquí, veure-us, parlar amb vosaltres i conèixer les vostres inquietuds és la part maca d'aquesta feina. M'he de centrar en fer que la Llei del tercer sector s'aprovi i defensar el finançament de les entitats.
