Una quinzena de músics bisbalencs s'han unit en el marc del Festival Ítaca i pujaran dalt del mateix escenari a Corçà el 14 de juny. El títol del concert: Liverpool empordanès. Hi haurà Mazoni, Sanjosex, B1n0, Fetus... L'aguait ha reunit tres noms de generacions diferents en aquesta entrevista perquè expliquin les peculiaritats de fer cançons a la nostra ciutat, valorin l'escena musical actual i parlin dels seus projectes. Miquel Abras (1977) és de la generació que va introduir el pop-rock a la Bisbal amb Mazoni i Sanjosex, quan tot era ska i punk a la Tabacalera. Aleix Bou (1987), bateria i productor, va fundar amb el seu germà Genís la big band The Gramophone Allstars, que ara fa deu anys. Cloe Riembau (2003) representa la fornada més recent d'artistes locals i aquest estiu es donarà a conèixer amb el seu primer disc, Equilibris d’amor (sense xarxa).
Us sentiu còmodes amb l’etiqueta de Liverpool empordanès?
Aleix Bou [A. B.]: No sóc gaire conscient dels grups que hi ha a Liverpool, a part dels Beatles, però crec que aquesta etiqueta vol dir que hi ha activitat musical a la Bisbal. M’hi sento còmode perquè crec que és real.
La tradició musical a la Bisbal no ve d’ara ni de fa 30 anys, de fet hauríem de recular un parell de segles. Alguns heu dit que si es fa tanta música aquí és perquè ens avorrim.
Miquel Abras [M. A.]: Això ho hem dit molt els de la generació del 1977 perquè no teníem res més. Hi havia una sala de màquines, que no hi vaig entrar mai perquè els pares no ens deixaven, era el dimoni. Vaig poder viure molt poc temps l'Olímpia i el Foment, i no podíem anar a cap altre lloc que no fos el garatge d'en Toni [Molina] i fer música. Avui estem més connectats a través d’internet, però nosaltres no ens movíem de la Bisbal i no sabíem què passava a fora. A catorze anys fèiem música i era el que sabíem fer. Per sort, el meu pare, que era pintor, escoltava molta música a casa. Vaig conèixer en Toni, en Jaume [Pla, Mazoni], en [Carles] Sanjosé. Per a nosaltres fer música era el nostre cinema.
A. B.: A més, la nostra generació va aparèixer perquè ells s'avorrien. Tenien deu anys més i van ser els nostres referents.
M. A.: Abans que nosaltres hi havia hagut els Komando Moriles i els Club Moriarty. Va ser l’època de la Tabacalera, que vam tenir la sort de viure-la uns anys i poder-hi tocar. Aquella música era més ska, més alternativa, i quan nosaltres vam començar el pop-rock era extraterrestre a la Bisbal, el que sonava era ska o punk. Als amics que ens vam ajuntar ens agradava el pop-rock i vam tirar per aquí.
A la Bisbal hi ha molts de músics, però hi trobeu a faltar una sala de concerts?
A. B.: Moltíssim. Abans teníem sort de L’Alternativa, però ja no hi és. Ens queda el Mundial o cicles que es fan al carrer, però es troba a faltar una sala durant l’hivern. És una cosa que passa a tot Catalunya.
M. A.: Jo vaig viure els últims anys de la Tabacalera. Era el local d'assaig dels Komando i dels Club Moriarty i venien grups anglesos molt bèsties. A alguns els vam fer de teloners.
Tampoc hi ha sales d’assaig. On assageu?
A. B.: Jo tinc un local-estudi, en Miquel al local d'en Toni Molina, la Cloe…
Cloe Riembau [C. R.]: On puc.
A. B.: Sí, no hi ha un espai com la Fàbrica de Celrà o els bucs d'assaig de Palafrugell.
M. A.: Els músics de la Bisbal ens hem espavilat perquè no ens han donat mai facilitats. Fa uns anys van instal·lar un contenidor a les Escoles Velles, que era un buc d'assaig petit. Allò era un insult, com si els nens juguessin a fer música. Nosaltres ens considerem professionals de fa molts anys, vivim de la música i simplement necessitem locals d'assaig normals com ara la Marfà de Girona. Aquí no ha interessat mai donar suport als músics, perquè ja ens en sortim sols i no demanem gaire res. Potser el problema és aquest, que no demanem, que simplement som feliços anant a tocar i prou.
Miquel, ara estàs de gira presentant el disc 1977 i fa poc et vam veure concursant a Zenit de TV3. Com han estat aquests últims mesos?
M. A.: He sortit de la meva zona de confort i fet coses que no hauria fet mai. En aquest últim disc hi ha una cançó [Plagi] que en un vers parla de “concursos de merda”. Quan acabava de gravar-la, em truquen d'un concurs de merda. Com que pagaven bé i es tractava de fer versions de grups que m’agraden, vaig anar-hi. Com en tots els concursos, els que en surten beneficiats són les productores i el jurat. Em va descobrir més gent, però quan s'acaba el programa tornes a la teva carrera. Per sort, jo vaig fent, però hi ha artistes que no fan cançons pròpies, fan d'intèrprets i prou, i aquests programes ho són tot per a ells. En el meu cas va ser una cosa de més a més, m'ho vaig passar bé i vaig conèixer gent.
Cloe, estàs a punt de presentar el teu primer disc, que precisament ha produït l’Aleix. Què hi trobarem?
C. R.: És un disc més aviat de pop, amb deu cançons. És la primera cosa que faig. He experimentat perquè no sabia ben bé cap on tirar i tampoc estic segura que vulgui anar cap aquí, simplement provo. He fet el que sentia en aquell moment, parlo d'experiències personals i és un disc molt íntim. Tinc ganes que s'escolti.
Poc després del concert a Corçà en tens un altre a Salt, el de la fase preliminar del Sona9. El jurat us ha seleccionat a 30 artistes d’entre més de 130. Com hi arribes?
C. R.: Amb moltes ganes de cantar, i més a Salt, perquè és molt proper i hi he anat molts cops. Em vaig presentar al Sona9 perquè em van dir que estaria bé. No hi anava amb cap expectativa i va ser una sort que em truquessin. És una oportunitat important ara que començo i crec que em pot anar bé.
Tant tu com l’Aleix sereu al Festival Internacional del Terracotta Museu (fITM). Amb els Gramophone Allstars ara celebreu els 10 anys de big band. Quin balanç en fas?
A. B.: Molt positiu. Pocs grups d'aquesta mida, som 16, aconsegueixen fer concerts regularment durant deu anys i té molt de mèrit. N'hem fet uns 40 cada any, cosa que està molt bé.
A més, també estàs implicat en l’organització del fITM. Com el munteu?
A. B.: Tot neix de l’associació Indivendres: teníem una barraca a la festa major i vam decidir fer més coses. Ens vam inventar un cicle els dimecres, perquè és un dia de la setmana que potser passen poques coses i no cal fer tots els concerts els caps de setmana. A més, com que molts de nosaltres érem músics, els caps de setmana ja els teníem ocupats.
Què en penseu del model actual dels grans festivals de música, amb milers de persones i noms que es repeteixen als cartells? Esclatarà la bombolla?
M. A.: Al Coachella de l’any passat hi va haver un episodi molt gràfic: els Blur tocaven i el públic no els feia cas perquè esperaven que sortís l’artista de després, un d'aquests de reggaeton. Quan vaig començar a anar a festivals com a espectador, cadascun era d’un estil musical diferent. No trobaves junts un grup de reggaeton i un de heavy. Avui s’ajunten grups i públics que no tenen res a veure. Els munten grans promotores per fer diners, van a rebentar-ho tot i fan puzles amb els artistes. Ja no existeixen aquells festivals que es feien per amor a l'art.
Us fa por que les conseqüències de l’esclat de la bombolla afectin tot el sector?
A. B.: No, perquè dubto que la música en directe desaparegui. Passa que els grans festivals es mengen el circuit de sales. No ens enganyarem, als festivals es cobra més que en una sala. M'agraden, però necessitem regular la situació perquè s’està descontrolant. Per altra banda, al Sónar o al Primavera Sound el públic majoritàriament és guiri. No sé si ens interessa gaire com a model de ciutat.
A la Bisbal tenim un festival que el juliol passat va aplegar 8.000 persones, l’Empordà Music (EMF). Com és que després de tres anys encara no us hi hem vist tocar, ni a vosaltres ni a cap dels que tocareu a Corçà?
M. A.: No ho sé, però a la Bisbal hi podem tocar sempre que volem, no ens cal un festival. Sincerament, penso que tampoc m'hi veig allà i no crec que hi hagi cap artista que conec que li sàpiga greu no ser-hi. Molts dels grups que vénen ho peten fent el que està de moda. Dels grups de la Bisbal, no n'hi ha cap que estigui de moda. Nosaltres som músics de carrer, fa anys que ens hi dediquem, toquem de peus a terra i volem viure de la música tota la vida.
A. B.: És difícil mantenir-se en la música. Petar-ho també, lògicament, però tenir una carrera com la d’en Miquel o la d'en Jaume [Pla] té molt de mèrit, perquè és complicat fer deu discos i que la gent vingui als concerts.
Hi ha xarxa entre els músics bisbalencs?
M. A.: Sí, m’agrada el que fan i escolto les seves cançons. Els que fem rock, pop i música indie ens coneixem de tota la vida. Amb en Jaume Pla i en Carles Sanjosé anàvem a classe junts, vam fer grups junts. Amb els germans Bou sempre ens hem trobat pel camí.
Quan vau veure clar que us volíeu dedicar a la música i quins van ser els primers passos que vau fer per aconseguir-ho?
C. R.: Va sorgir sol. A casa meva sempre s'ha escoltat molta música, vaig començar a cantar, vaig veure que m’agradava i ho vaig provar. Vaig decidir fer el batxillerat musical i classes de cant, i després me'n vaig anar a estudiar a Barcelona. Vull apostar per això perquè m’agrada, em nodreix, ho gaudeixo, i no hi ha cap altra cosa que m'interessi tant.
Com és fer el primer pas, donar-se a conèixer?
C. R.: He fet concerts aquí aprofitant que algú em coneixia, sempre fent versions. No puc dir que m'hagi donat a conèixer, perquè encara no he presentat res meu. He anat fent el que he pogut, he anat tirant. Encara estic descobrint coses.
M. A.: Jo ho tenia molt clar de petit. Vaig ser molt mal estudiant al Cor de Maria. Anava a classe amb en Jaume Pla i ja érem dos malalts de la música. A casa el meu pare escoltava Pink Floyd, Dire Straits, U2, i jo hi estava enganxadíssim. Gravava tots els concerts que feien a la tele en una cinta VHS. En recordo un dels Bee Gees que em va flipar. Aquella passió es va convertir en la meva feina. Quan he perdut la passió he parat un any o dos, perquè és un problema que la música es converteixi massa en feina. El primer pas va ser tenir un grup de versions molts anys, després fer el primer disc gràcies al Sona9 i a partir d’aquí picar pedra com si cada disc fos el primer.
Aleix, per què vas triar la bateria?
A. B.: No ho sé gaire. Tinc unes fotos on surto amb cinc anys tocant uns gerros de ceràmica amb uns bastons. Vaig demanar una bateria als meus pares, me la van comprar i a set anys vaig començar a fer classes. El primer grup es deia Delighters, abans Degenerats, i el vam fer amb l'Adrià Cortadellas, el meu germà i més gent que ja no es dedica a la música. Des dels setze o disset anys que faig concerts gairebé setmanalment. Vaig estudiar a l'ESMUC i sempre he fet de músic. No sé fer cap altra cosa. La meva passió s'ha convertit en la meva feina.
Creieu que ara es dóna més importància a treure singles per separat que a fer un disc sencer amb una història, un sentit?
M. A.: Sí, fer discos ja s’ha acabat [Bou i Riembau riuen]. Com a molt, algun flipat treu un vinil, cosa que mola molt. La música ha canviat. Per què he de fer deu cançons si només me n'escoltaran cinc? Quan treus un single, durant 15 dies només ensenyes aquella cançó, li poses més el focus, li dónes més importància. Quan treus tot el disc de cop, la gent escolta una o dues cançons i amb el pas dels dies veus que baixen les xifres d’escolta. Ara anem per cançons, ja no es va per discos.
A. B.: Els discos han quedat com una cosa romàntica dels artistes.
M. A.: És així, els fas per tu mateix. No es venen vinils, ni CDs, ni cassets.
Us costa més que abans arribar al públic?
M. A.: Costa més cridar l'atenció de qualsevol persona. Tothom està pendent del mòbil, on veiem moltes imatges cada dia i ja no donem valor a res. Si em sortissin els bolos sense haver de fer discos, jo no en trauria cap. Si tens un seguit de cançons que funcionen i et vénen a veure als concerts, per què t'has de gastar diners en un disc? Que val molts diners. I anem així, cançoneta a cançoneta. Ara ha sortit el meu disc i ja és vell.
A. B.: El vas treure de cop?
M. A.: No, vam anar publicant cançons durant mig any. I quan ja ha sortit, has de gravar més coses. Un duet amb algú, per exemple.
Cloe, quan sents com ha canviat el panorama, t’animes o et desanimes?
C. R.: Crec que em desanimo [riu]. Tenim molts estímuls i no hi ha interès per veure la feina feta, ningú s’atura a mirar-la detalladament. Potser t’agradarà una cançó i ja està, i ho deixaràs aquí.
M. A.: Fer un disc ja és un regal i per al que passi després no tinc cap expectativa. Que surten concerts? Genial. Que ve gent? Genial també, però aquestes coses no les controlem nosaltres. És qüestió de gaudir del que fem, sense pressió, que és constant en els que només vivim de la música. Intentem que no afecti la nostra creativitat. Per això tinc altres projectes com The Best Of, o faig de guitarra d'altra gent, perquè no afecti la meva creativitat a l'hora de vendre'm per qualsevol preu.
Aleix i Miquel, vosaltres també feu música per a altres artistes, a més de la vostra. Com és crear per a algú altre?
A. B.: Jo no tinc el meu projecte i sempre ajudo algú altre. Em sento còmode així, en un segon pla. Valoro el que fan ells perquè s'exposen més.
M. A.: Quan faig cançons per a altra gent és com si les fes per a mi, perquè si em vénen a buscar és perquè han sentit les meves. Si de totes les que faig en trien alguna, bé, i si no, no passa res.
Què hi veurem a Corçà el 14 de juny? Com ho prepareu?
A. B.: Els germans Bou i els Bosch formarem la banda. En Jordi Bosch tocarà el baix i l'Emili Bosch, la guitarra i els teclats. El meu germà Genís tocarà el saxo i els teclats. La banda serà la mateixa gairebé tota l'estona, i aniran passant la Cloe, en Miquel, en Jaume… Faran dos o tres cançons per cap i crec que serà molt divertit.
Teniu clar el repertori?
M. A.: Cadascú sap el seu, però no sap què es trobarà allà. Assajarem per separat i gaudirem del concert com un seguidor més.
Voleu afegir res?
M. A.: Que comprin entrades i que vinguin!
