Eva Bach: “Prioritzar el coneixement abans que les emocions no ens ajuda a ser persones sanes”

La pedagoga, experta en educació emocional, ha impartit una conferència a la Bisbal sobre l'autoestima de nens i adolescents

Roger Font Vilagran
Roger Font Vilagran
Eva Bach
Foto: R. F.

La pedagoga i mestra Eva Bach Cobacho (Manresa, 1963) és especialista en educació emocional i ha escrit una dotzena de llibres. Imparteix conferències sovint, l’última a la Bisbal divendres passat, convidada per les AMPA de les escoles de la ciutat per parlar d’autoestima en nens i adolescents. En aquesta entrevista Bach també tracta la prohibició dels mòbils a les aules, la pèrdua de prestigi dels mestres i aconsella què cal fer perquè els fills tinguin una bona autoestima.

Comencem amb algunes definicions. De què parlem quan parlem d’educació emocional?
Imagineu un cor amb ulls, orelles i boca. L’educació emocional, en el fons, és posar ulls, orelles i boca al que ens passa per dins per expressar-ho i compartir-ho, i per veure i sentir què els passa als altres.

Què és l’autoestima?
És una dimensió emocional i afectiva essencial, una de les competències emocionals bàsiques que cal forjar des que la criatura neix. Estimar-se a un mateix no depèn precisament d’un mateix, sinó que la criatura té sobre ella mateixa els sentiments que els adults de referència li transmeten. Per tant, l’autoestima té a veure amb la dignitat amb què es mira la criatura, amb escoltar-la, amb el respecte i l’atenció de les seves necessitats vitals i emocions. Té a veure també amb la comprensió i la compassió davant d’allò que no és perfecte, perquè ningú pot amb tot. L’autoestima és un terme molt mal entès perquè s’associa a la part brillant de la persona, als elogis i als èxits, i no va d’això, tot i que hi té a veure. Pots ser algú amb moltes qualitats, però potser preferiries tenir-ne unes altres perquè no t’agraden. Pots ser algú amb molts èxits, però amb un sentiment desagradable sobre tu. I pots no tenir grans èxits, però sí un sentiment agradable sobre tu. L’autoestima és un sentit de la dignitat, del respecte, de ser tingut en compte.

Diríeu que els nens i adolescents tenen prou autoestima, en l’era de TikTok i Instagram?
És una autoestima d’aparador, aquesta, tot i que sempre hi ha excepcions. L’autoestima de les xarxes està relacionada amb l’aparença: construeixo un personatge que mostra la meva cara més amable i favorable, i deixo fora tot el que no hi encaixa. Una altra definició d’autoestima és l’equilibri entre el que sóc, el que aparento que sóc i el que m’agradaria ser. Moltes vegades això està dissociat.

Eva Bach
Foto: Oriol Ribés

Hi ha nens i adolescents que a casa tenen situacions familiars difícils. Què hi pot fer l’escola?
L’escola no és l’única responsable d’adreçar això perquè no és un centre de teràpia, però els mestres poden fer un acompanyament saludable amb una mirada amorosa. A l’escola hauríem de preparar per a la vida, i donar a aquests nens altres perspectives i possibilitats que no són a la família i que els poden obrir camins.

Els mestres assumeixen papers que els correspondrien als pares?
Sí, hi ha mestres que assumeixen un paper de paternatge sobre les criatures, com també hi ha famílies que assumeixen funcions dels mestres. Hi ha intrusisme en totes dues direccions, però els educadors no hem de ser pares. A l’aula els mestres també han de poder aplicar qualitats de les mares i els pares, tot i que no amb la mateixa profunditat: el respecte, l’amor incondicional, l’acompanyament afectiu. En un 90% dels casos recordem aspectes dels mestres que tenen més a veure amb la part humana i emocional que amb l’acadèmica. Això no vol dir que la part acadèmica no sigui indispensable.

Com veieu la prohibició dels mòbils a les aules? Parlàvem amb un professor que en feia un bon balanç i ens deia que ha millorat el benestar emocional tant dels docents com dels alumnes.
El terme prohibir té contrapartides des del punt de vista educatiu. Prohibir no eximeix d’educar en el bon ús i no garanteix aquest bon ús. No té sentit per si sol. Ara, hi hauria d’haver més espais on l’ús del mòbil estigués regulat. Durant molts anys els mòbils ens han canviat la vida a millor, però ara ja són una part més de nosaltres i n’hem notat les contrapartides. És absolutament necessari que ho regulem. El dia que deixo el mòbil i no el miro estic molt tranquil·la, el problema és quan acabes la jornada i el tornes a agafar, perquè ets esclau del que tens pendent de contestar.

Eva Bach
Foto: Oriol Ribés

Ja fa uns cursos que es poden aconseguir els títols d’ESO i de Batxillerat amb assignatures suspeses. Això perjudica els alumnes, els fa més fràgils?
La fragilitat no està tan vinculada als resultats de l’alumne i a les conseqüències, sinó a la desprotecció que pot sentir si no té recursos per afrontar amb resiliència les adversitats. No crec que el nostre futur depengui de si hem repetit un curs, sinó de les habilitats que hem adquirit per fer front a les dificultats de la vida. 

Ha baixat el nivell sobretot en comprensió lectora, com indiquen els resultats de l’informe PISA. Quines creieu que n’han estat les causes?
No puc parlar d’això amb la mateixa expertesa perquè no és el meu camp professional, però hi han influït diversos factors, com l’omnipresència dels elements digitals. Per què he de llegir un llibre, que demana concentració i temps, si en dos minuts el mòbil m’explica coses que m’enganxen una darrere l’altra? Un llibre propicia més l’esperit crític, la reflexió reposada i el coneixement en profunditat, cosa que no trobem en dos minuts de mòbil. Els adults tampoc tenim un gran amor per la lectura i això influeix en els infants. És molt important llegir amb els nens des de ben petits.

En una entrevista a El Punt Avui, dèieu que “a la secundària prioritzem més el coneixement que la sensibilitat humana i emocional”. No s’ha de prioritzar el coneixement, a l’institut?
Li donem una supremacia absoluta a costa de la sensibilitat humana. No sóc enemiga del coneixement perquè no em podria dedicar al que em dedico. És indispensable en l’aprenentatge, però no és l’única variable i ha d’anar unit amb la dimensió socioemocional. Necessitem autoestima, empatia, resiliència, respecte. Un seguit de valors sense els quals pots ser una persona brillant en qualsevol àrea del saber però et manca la calidesa humana. Algú que toca el violí necessita tècnica musical, però també sensibilitat i amor a la música. A la secundària hem d’aconseguir coneixement i emoció, saber i sensibilitat. Es prioritza una cosa per sobre de l’altra i això no ens ajuda a ser persones sanes.

Als pedagogs us solen retreure que no trepitgeu prou o gens les aules.
A mi no m’ho podran retreure mai, perquè quan vaig acabar la carrera de pedagogia vaig estar set anys a infantil i primària trepitjant aules. Qui es dediqui a establir directrius i plans per a l’educació les ha d’haver trepitjat i ha d’haver estat avall, als primers anys de la vida, que són cabdals.

Han perdut prestigi els mestres?
Sí, i és cert que en altres països de la Unió Europea la figura del mestre està molt més reconeguda. Xavier Melgarejo, que va fer la tesi doctoral sobre Finlàndia, explicava que en aquell país deien que qui no tingués amor per a l’educació, que es fes enginyer. El mestre havia de ser algú amb una vocació clara, amb responsabilitat i compromís, i es considerava una figura d’autoritat. En l’educació pública del nostre país es continuen fent coses, que ja es feien fa trenta anys, que denoten una falta de consideració del mestre per part de l’administració: la manera com es fan les substitucions o la inestabilitat de les plantilles. Aquí es veu que som peces d’un sistema que ens recol·loquen i això no ajuda al prestigi. Tampoc hi ajuda que hi hagi professors que no es prenguin amb rigor i compromís la seva professió. Segurament també hi ha influït que les notes de tall per als estudis de magisteri siguin baixes. A més, el saber ja no és només a l’escola, cosa que és positiva. Li devem al mestre una restitució de la seva dignitat. Sempre he procurat respectar els professors dels meus fills, que tenen tota l’autoritat a l’escola. Només hem de qüestionar aquesta autoritat quan hi ha una cosa grossa, no per anar de salvadors dels nostres fills a cantar les quaranta als mestres. Els ho devem com a societat. L’administració i les famílies ens hem de posar les piles per restituir-ne el prestigi.

Segons el sindicat USTEC, dos de cada tres professors a Catalunya han estat agredits per alumnes. Què s’hi pot fer?
No en tinc la resposta, però té a veure amb l’autoritat dels professors i amb el deteriorament de la salut emocional i mental de tota la població i dels joves en particular, que desemboca en l’agressivitat perquè no tenen cap altra resposta per afrontar situacions que els superen emocionalment. Tenim el deure moral de continuar creient en la capacitat dels nens d’aprendre una resposta no agressiva. Per això necessitem alimentar la seva autoestima. No podem donar mai per perdut a ningú.

Com podem alimentar l’autoestima?
Amb sentiments reals de respecte, d’escolta, de cura, de delicadesa, per part de l’adult. Li he de fer sentir a la criatura que m’importa i que m’importa el que sent. Tots els sentiments són legítims, però no totes les conductes ho són, per tant hem d’ajudar els nens a encarrilar-los de manera sana, madura. He de permetre que el nen s’expressi com és, que no s’hagi d’adaptar als meus desitjos. Es tracta d’acompanyar-lo i continuar-lo estimant quan s’equivoca i quan no fa el que a mi m’agradaria però és bo per a ell. Els missatges positius són importants, però per si sols no formen l’autoestima. Quan la criatura sent que pot ser autèntica som al camí adequat.

L’escriptora Tina Vallès publicava fa poc a VilaWeb un article en defensa de l’adolescència en què deia: “Veig que quan es parla d’adolescència de forma generalitzada es parteix sempre de la idea que és problemàtica, que és un malson per als pares, per a la família, com si fos una malaltia”. Què en penseu?
El 2007 vaig escriure un llibre sobre això, Adolescentes, qué maravilla, que no s’ha traduït al català. Parlem de l’adolescència com una alienació mental transitòria que s’ha de curar ràpidament, quan resulta que és una etapa de la vida com qualsevol altra, amb les seves dificultats i meravelles. Quan els adults abominem de l’adolescència és perquè estem desencantats o, com ens deien en una enquesta que vam fer a 1.500 joves, és perquè estem ratllats, estressats i amargats. En l’adolescència es desperta la vida, i si ens posa nerviosos és perquè hem començat a desconnectar de la vida o a decebre’ns. Si sabem mirar bé l’adolescent, també creixerem nosaltres. L’adolescència és una alenada d’aire fresc que té moltes meravelles que no sabem veure perquè no són tan visibles com les dels infants.

L'aguait és possible per les aportacions de persones com tu.

Fes-te'n subscriptor i dóna suport al periodisme local

Comparteix
Escriu un comentari