Mireia Sallés Foxà (Fonteta, 2000) ha estudiat el cicle superior de patronatge i moda a l’Institut La Garrotxa d’Olot, on va guanyar el Premi Argó 2020 que atorga la Universitat Autònoma de Barcelona a Projectes de Cicles Formatius de Grau Superior. Va guanyar els Catskills, els campionats de formació professional de Catalunya, en la modalitat de Tecnologia de la Moda. Això la va portar als Spainskills, el campionat d’Espanya, en què també va guanyar la medalla d’or. Aquest mes d’octubre ha competit als WorldSkills, el campionat mundial, on ha aconseguit la dissetena plaça. Parlem amb ella de com ha estat la seva experiència en aquestes competicions, de les dificultats que s’ha trobat pel camí i del futur que li espera després d’haver-hi participat.
Què vas haver de fer als Catskills?
La competició durava més o menys unes sis hores. Em donaven un dibuix lineal d’una brusa, i havia de transformar un patró base que havia preparat prèviament, tallar i confeccionar. Teníem punts de control i ens puntuaven cada pas. El jurat estava format per empresaris que havien subvencionat la competició i experts del món tèxtil. I vaig guanyar, vaig quedar primera de Catalunya. Després, amb la meva tutora de l’institut, la Mari, ens vam començar a preparar pels SpainSkills.
Quedar primera de Catalunya et porta directament al Campionat d’Espanya.
Sí. Entres dins la selecció espanyola de Formació Professional. Aquests concursos es fan amb totes les modalitats d’FP, cicles tant mitjans com superiors: carrosseria, jardineria, floristeria, perruqueria, sociosanitari… Cada any se n’hi afegeixen més, perquè és una manera molt fàcil d’ensenyar què són els cicles formatius. I hi ha modalitats que no van a competició, però van a exhibició amb l’objectiu que l’any següent es converteixin en competició. Abans d’anar al campionat d’Espanya vam fer unes convivències amb els guanyadors de cada modalitat, així coneixes l’equip i et prepares per a un nivell de tensió i estrès molt gran.
Com et prepares pels Spainskills?
Vaig anar entrenant fins el 22 de març de 2022, que va començar la competició. Es feia al recinte d’IFEMA a Madrid i durava tres dies, cadascun amb proves diferents.
Quines proves vas fer?
El primer dia em va tocar fer un vestit en sis hores. Em donaven el patró amb un software de patronatge, l’havia d’enviar a la impressora, retallar-lo, fer la marcada, tallar i confeccionar. El segon dia vaig fer en dues hores el disseny d’una col·lecció de quatre peces amb un tema sorpresa. Havia d’estar inspirada en la meva comunitat autònoma, i vaig fer una col·lecció de vestits inspirada en les platges de la Costa Brava. El mateix dia hi havia una altra prova de dues hores més, un moulage, que és una tècnica de patronatge que consisteix a modelar amb el teixit directament a sobre del maniquí, partint d’una imatge de referència, que en el meu cas era una cotilla. L’havia de modelar amb les mans, sense cosir, posant la tela amb agulles i tisores. La prova que puntuava més començava aquella mateixa tarda. A partir d’uns ítems que es donaven per sorteig, havia de dissenyar una faldilla: fer els patrons a través de l’ordinador, imprimir-los, fer la marcada, tallar i confeccionar. L’endemà l’havia de tenir acabada.
Tot això ho feies tu sola.
Tot el dia estava sola. Tens la professora de l’institut que t’està mirant allà però no li pots dir res ni ella et pot dir res perquè si no et desqualifiquen. Estava totalment sola, i això psicològicament em va destrossar molt. La competició a Catalunya era molt familiar, tenia la professora allà, i a Madrid era molt més seriós. A més, em va tocar ser l’abanderada de Catalunya, i el primer dia a la gala d’obertura en una sala d’actes molt gran on hi havia moltíssima gent, havia de pujar amb la bandera a l’escenari i tenia molts de nervis. Mai havia sentit aquella mena de barreja entre adrenalina, nervis i ansietat. És una sensació molt desagradable. El primer dia mentre feia el vestit, de l’ansietat i la tensió que tenia d’estar sola, no estava gaudint gens. No vaig gaudir gens la competició fins l’últim dia, que m’ho vaig prendre diferent. Però la resta de dies estava molt nerviosa, i vaig tacar el vestit de sang perquè em vaig punxar el dit. Va ser un desastre. La que va preparar les proves, que un cop vaig guanyar es va convertir en la meva experta i em va acompanyar als WorldSkills, sempre m’ho diu: “Si vas guanyar va ser per la faldilla, que era millor que la resta. El teu patró era més original i més difícil”.
Et pensaves que podries guanyar?
No. Amb la meva tutora ho dèiem, que com a molt pensava que podria haver quedat tercera. Alguns tenien molt de carisma i pensava que podrien ser els preferits del jurat. Jo anava molt tranquil·la el dia de l’entrega de premis i a animar els altres catalans. Anunciaven els guanyadors per skills, i tota l’estona deien “primera posició: Catalunya!”. Vam ser la comunitat autònoma amb més guanyadors, amb molta diferència. Som on hi ha els millors professionals de tot Espanya. Després van dir el meu nom i no sé ni com vaig baixar les escales, estava plorant i hiperventilant, molt caòtic tot. Són coses que no esperes que passin i quan passen tampoc tens capacitat de reacció. Recordo aquell dia com un dels millors de la meva vida, no perquè guanyés, sinó per la sensació de conjunt que vam fer tot l’equip de Catalunya.
Estaves orgullosa de la feina que havies fet?
Sí. Sempre hi trobo algun però, perquè sóc molt perfeccionista i molt autoexigent. A vegades em diuen que sóc una tortura amb mi mateixa, i ho sóc, però sí que estava contenta de la meva feina. No em creia el que havia passat.
Un cop guanyes els Spainskills, què passa?
Quan guanyes tothom et felicita, però després et trobes que arribes a casa i tornes a ser la Mireia de sempre. Perquè laboralment no està gens valorat. Després de guanyar em van regalar un curs de patronatge 3D, i ho he fet d’hores extres meves, m’estic agafant dies de festa. Haver guanyat un Spainskills no es valora a la feina. És molt trist, perquè a altres països sí que passa. Hi anava emocionada pensant que em sortiria una feina o alguna oferta, perquè m’havien dit que passava amb alguna modalitat, però no ha passat res.
Això és culpa del sector de la moda?
Crec que és culpa, començant des de dalt de tot, d’Ensenyament. Tant a nivell català com espanyol, no se’n fa prou promoció. Ningú coneix aquestes competicions, i són com unes olimpíades. És molt trist que als esportistes els subvencionin i nosaltres no tinguem ajuts, o siguin molt petits. Crec que no estem valorats, els que fem cicles formatius en general. Els cicles estan molt infravalorats i estan mal vistos, perquè majoritàriament la gent es pensa que són per als que no saben estudiar.
És un problema de mentalitat.
Sí. Quan vaig guanyar vaig intentar parlar amb TV3 i altres mitjans per donar a conèixer la competició en general i convocar altres guanyadors, però no m’ha fet cas gairebé ningú. Estic bastant dolguda. Tinc pànic escènic, però fins i tot m’he ofert per fer xerrades als instituts per fer una crida i acostar els cicles als adolescents perquè no es trobin com nosaltres i tinguin un camí més viable. En el món de la moda, què puc fer per aprendre més si no hi ha estudis de patronatge a Espanya? He de marxar per sentir-me valorada? I que després Catalunya i Espanya es quedin sense bons professionals perquè hem d’anar a buscar les oportunitats a un altre país. Jo no ho vull fer, m’agradaria muntar el meu projecte a la Costa Brava, a casa meva, però no hi ha facilitats.
Després de guanyar els SpainSkills t’has sentit amb la necessitat de donar visibilitat a l’FP?
Sí. Quan vaig entrar a IFEMA i vaig veure tanta gent vaig pensar “però com és possible que ningú ho conegui?”. És una barbaritat, ocupàvem dues naus gegants d’IFEMA entre tots. Hi havia gent treballant amb carrosseria o fent jardineria.
Quin és el premi per guanyar els Spainskills?
Res. Un dels patrocinadors de l’skill de Tecnologia de la Moda ens va regalar a tots un curs en línia de patronatge 3D. I ja està. No hi ha compensació econòmica, ni reconeixement, ni publicitat, ni material. L’Institut La Garrotxa m’ha obert les portes cada divendres a la tarda per anar a preparar-me, la meva tutora hi ha posat hores que no estan remunerades. Li estic molt agraïda a ella i a tothom que m’ha acompanyat, perquè ho han fet per amor a l’art.
Guanyar els Spainskills et porta als WorldSkills, que s’havien de fer a Xangai però al final es van fer a Hèlsinki.
En una convocatòria normal s’haurien fet en un estadi olímpic enorme, amb desfilades, focs artificials i 50 participants per modalitat, una barbaritat. Aquesta vegada no ha pogut ser, per la Covid. En canvi, han organitzat la WorldSkills Competition 2022 Special Edition i han deslocalitzat les modalitats en diferents seus. En el meu cas ho han fet bé, perquè han situat la part més artística a Hèlsinki.
En què consistien les proves?
El 20 d’octubre va ser el primer dia de competició. Al matí em va tocar la prova de la faldilla, de tres hores. Amb el dibuix lineal d’una faldilla havia de fer el patró des de zero, i fer la marcada col·locant els patrons de tal manera que ocupés el menor teixit possible per tenir una millor rendibilitat. A la tarda vaig tenir el moulage, molt més difícil que a la competició espanyola perquè en una hora i mitja havia de fer un vestit sencer. Haig de dir que la meva actitud dels Spainskills als WorldSkills no té res a veure. Estava molt animada i motivada, perquè ja sabia el que anava a fer. Sabia la pressió que m’esperava i que havia d’estar bé anímicament. Estava molt contenta de la meva feina, per molt que no fos perfecta, i vaig acabar totes les proves del dia, tot i que la meitat de la gent va quedar a mitges. Vaig fer-ho de qualsevol manera per acabar, perquè el més important d’aquestes proves és completar-les. El segon dia havia de fer una americana inspirada en el món eqüestre, tenia dotze hores repartides en dos dies. Aquí em vaig posar nerviosa, vaig veure la feina dels altres i pensava que tenia temps de rectificar, però en realitat no en tenia. Va ser l’única prova que no vaig poder acabar, em va quedar el baix de les mànigues sense cosir. S’ha de tenir en compte que els altres participants feia anys que es preparaven dotze hores al dia i jo tinc altres responsabilitats, una feina i només podia entrenar algunes tardes durant un mes i mig, i que era la tercera americana que feia a la meva vida. Quan explicava a gent d’altres països la meva situació flipaven, perquè ells vivien per la competició. A l’estranger s’ho prenen seriosament, els asiàtics els que més. Si guanyen alguna medalla, tenen un sou vitalici i una casa. En l’entrega de premis les xineses amb medalla es feien fotos amb l’escriptura de la casa! L’última prova era de dibuix i era la que portava millor. Es tractava de dissenyar una col·lecció de quatre peces per sortir de festa de fast fashion, com si fos del Zara, amb un teixit una mica estrany brillant amb floretes. Jo n’estava molt contenta, però em van puntuar malament perquè em vaig deixar de fer una línia d’una costura. Però bé, al final no he quedat última. Dissetena de vint.
Estàs satisfeta de la feina que vas fer?
Sí que ho estic. Diuen que n’hauria d’estar molt, el meu subconscient també m’ho diu, però encara estic intentant posar els peus a terra. El dia de l’entrega de premis vaig acabar plorant, però no per no haver guanyat res, sinó per les injustícies. Et puntuen com si fos Eurovisió. Cada expert dels altres països et pot valorar. I a vegades passa allò de “si tu puntues bé el meu nen, jo puntuaré bé la teva nena”.
Com va ser formar part de la selecció espanyola?
Érem quatre que vam anar a Hèlsinki. Jo i una altra catalana, un valencià i un andalús. El setembre que ve hem d’anar a l’Europeu a Polònia.
Hi ha una altra competició?
Sí, perquè Espanya va al revés del món i primer fa nacionals, després mundial i després europeus, quan la resta de països fan primer l’europeu i després el mundial. Jo estava competint contra gent que ja havia passat pels europeus. No té cap lògica. La primera setmana de setembre de l’any que ve me’n vaig a Polònia, a Gdansk, a competir als WorldSkills Europe.
Queda gairebé un any, però com ho afrontes? Hi penses?
Sortia del mundial i ja estava planificant l’europeu. A Polònia hi anirem tots els concursants de totes les skills, en una única seu. Pels europeus vaig a totes. El hàndicap és que les proves no s’assemblen gaire a les que he fet fins ara, i a més es competeix en parella. M’he de buscar un company, algú que tingui temps per implicar-se molt, que sigui fort psicològicament, que sàpiga anglès, tingui coneixements del que farem i de menys de 25 anys. I que visqui a prop per poder trobar-nos.
