El grup vocal bisbalenc Yes the Music fa 10 anys aquest 2022 i els seus membres conviden tothom a celebrar-ho el 6 de desembre amb un concert al Teatre Mundial. En aquesta entrevista dues components, Dolors Molina (la Bisbal, 1965) i Rosa Ortiz (la Bisbal, 1972), repassen la història d’aquesta coral amateur. Reconeixen que han tingut molta sort: “Tots vam començar amb molta il·lusió i hi vam posar molta energia, i el públic sempre ens ha acollit bé”. Per al concert de Nadal prometen “molta música i molt d’humor”.
Formeu la coral una vintena de persones, i ho compagineu amb les vostres feines. És difícil trobar-vos per assajar o quadrar les agendes per a un concert?
Dolors Molina [D. M.]: El dia d’assaig està pactat des de fa molt de temps i, per tant, tothom sap que se l’ha de reservar. Els concerts intentem fer-los en funció del nombre de persones de cada corda (sopranos, contralts, tenors i baixos) que pot venir. Si no arribem al mínim hem de dir que no.
Rosa Ortiz [R. O.]: A vegades no es pot fer un concert per manca de gent, però els assajos són al vespre, quan tothom ha acabat les seves responsabilitats.
Rosa, tu ets part del nucli fundador de Yes the Music. El projecte va començar arran d’un taller de gòspel a Girona. Què us va empènyer a formar una coral?
R. O.: A nosaltres ens agrada el concepte de grup vocal, perquè coral ens sembla massa clàssic, i volíem una cosa fresca i dinàmica. El nostre repertori va des d’una cançó dels Pets o de Txarango fins a l’Hallelujah de Leonard Cohen. Al taller de Girona vam coincidir tres dones que totes teníem ganes de fer alguna cosa però no havíem trobat el nostre lloc, i a partir d’aquell dia vam començar a reunir-nos. Resulta que totes tres teníem el mateix en ment.
El primer concert, on va ser?
R. O.: Al Teatre Mundial, un concert solidari per ajudar un nen que tenia càncer.
D. M.: Feia dos o tres mesos que havíem començat a assajar i ens hi van convidar.
R. O.: Vam fer uns cors amb en Miquel Abras i vam cantar un parell de cançons que havíem preparat. Teníem molts nervis i molta por, però va ser molt ben rebut des del primer moment, perquè la gent estava acostumada a veure una coral clàssica.
Dolors, et vas afegir al grup poc després de la fundació. Què et va engrescar?
D. M.: Sempre he cantat, des que tinc memòria, i sempre que s’han fet iniciatives musicals a la Bisbal m’ha agradat estar-hi implicada. Ens coneixíem amb el pianista, que em va proposar d’afegir-m’hi.
Va ser fàcil el començament? Quins entrebancs us heu trobat aquests anys?
R. O.: Hem tingut molta sort i n’estem molt agraïts. Tots vam començar amb molta il·lusió i hi vam posar molta energia, i el públic sempre ens ha acollit bé.
En aquests 10 anys heu tingut altes i baixes a Yes the Music. Com ho gestioneu, quan algú diu que vol plegar?
D. M.: Amb molta pena, però també amb alegria perquè tothom que ho ha deixat ha tingut altres projectes, molts vinculats a la música, i alguns s’hi dediquen professionalment. També els hem acompanyat en els projectes que han fet pel seu compte.
R. O.: El que és bonic és que tots som amics. Els antics membres que poden vénen al concert de Nadal.
Aquest concert és el 6 de desembre. Què en podem esperar?
D. M.: Molta música i molt d’humor, perquè fem espectacles més desenfadats. No quadra mai res al cent per cent, cosa que ens agrada que passi. Tenim sorpreses, però encara no les podem explicar. Sí que hem demanat la col·laboració de persones de la Bisbal que tenen molta tirada. No només cantarem, també hi haurà una part d’actuació, que sempre fem als concerts de Nadal.
El 2018 vau presentar el vostre primer musical, Yes The Dream! Fem un càsting?. Com va ser l’experiència?
D. M.: Vam dedicar-hi tot un any.
R. O.: Va ser brutal, molt divertit. Vam sortir de la zona de confort i molts van superar la seva vergonya. Vam contractar la companyia La Palpuda perquè ens dirigissin i ens fessin el guió, i van saber treure l’essència de cadascú, perquè els personatges eren molt encertats.
D. M.: El vam presentar al FITAG, a Girona, i al final de l’espectacle sempre ens deien que se’ls havia fet curt.
R. O.: Podem estar orgullosos que ho vam defensar molt dignament tot i ser amateurs.
Quant de temps vau estar sense fer concerts durant la pandèmia?
R. O.: Pràcticament dos anys, i només hem fet algun funeral o casament, i la Festa de la Vellesa de Madremanya. Hi anàvem pocs del grup, per precaució, però ha fet molt de mal.
D. M.: També hem fet concerts solidaris, i l’encesa de llums de Nadal del 2020, que va ser virtual.
L’encesa la compagineu amb el concert del dia 6, que ve molt seguit.
R. O.: L’encesa és el dia 3, ens passa cada any. Ens dividim en dos grups i cadascun posa l’energia en un dels actes.
Aquests 10 anys heu anat molt més enllà de la Bisbal i pobles veïns: heu participat al festival A cappella de Girona i heu actuat a l’antiga fàbrica Damm de Barcelona. Hi ha cap lloc en concret on us agradaria fer un concert?
R. O.: No ens ho hem plantejat.
D. M.: Sobre això tenim una anècdota. Ens vam presentar dues vegades al càsting de l’Oh Happy Day, de TV3, i vam estar a punt d’entrar al programa. Li vam demanar a un dels membres del jurat, en Pedro Pardo, que ens fes una classe i ens preparés per si mai volíem tornar a fer un càsting, i ens va dir que on anàvem, que sortir a la tele no ens comportaria tants concerts com els que ja fèiem. Això ens va obrir els ulls.
R. O.: Potser el millor que ens va passar va ser no sortir a la tele. A més, anar a Barcelona i compaginar-ho amb les nostres feines i les criatures ens hauria suposat moltes peripècies.
D. M.: Hem tingut estius que hem fet moltíssims concerts, en cap de setmana, i tampoc n’hauríem pogut fer més.
La Bisbal té una gran història de formacions musicals. Ha concentrat i concentra cantautors, grups de tota mena, cobles, festivals i també la vostra coral. Com veieu el panorama local i com us hi relacioneu?
D. M.: La relació és molt familiar, perquè molts dels que són dalt dels escenaris són amics o fills nostres.
R. O.: En Sanjosex, en Miquel Abras i algun membre d’El Último Veneno han col·laborat en els nostres concerts, i també cantem cançons seves. Hi ha molt bona relació i respecte mutu.
D. M.: Som complementaris perquè cadascú té el seu espai i la seva generació.
Hi ha res més que vulgueu afegir?
D. M.: Des de fa uns mesos tenim un director nou, en David Granato. N’estem molt contents i ens ajuda amb els temes que ens preocupen més, que són fer una bona dinàmica de les cançons i cohesionar les nostres veus, i hem millorat molt. A més, és difícil dirigir i tocar alhora, que és el que feia en Xevi Raurich, i tenir un pianista i un director és una gran ajuda.
