La batalla de la Bisbal a la Guerra del Francès

El catorze de setembre de 1810 en Miquel va pujar al campanar de l’església de Santa Maria abans que el sol acabés de treure el cap. Ho feia sovint, aquells mesos, encara que no hi hagués cap ofici a anunciar. No hi pujava per tocar campanes, sinó per mirar. A la Bisbal, aquell estiu, mirar havia esdevingut una necessitat tan elemental com menjar o dormir.

L’escala de cargol era fresca i humida. En pujar, en Miquel comptava els graons gairebé sense adonar-se’n, com si aquell gest repetit li donés una falsa sensació d’ordre. Quan va arribar a dalt i va sortir a la galeria, l’aire era quiet i la llum encara baixa, d’un gris pàl·lid.

La vila semblava immòbil, replegada sobre ella mateixa. Els carrers eren buits i les portes, tancades amb una prudència antiga. Alguna finestra, mig oberta, delatava ulls desperts. El castell dominava el poble amb la seva massa de pedra, sever i indiferent com sempre. A dins s’hi allotjaven soldats alemanys al servei de l’Imperi francès, homes que feia setmanes que menjaven i dormien a la vila com si fos cosa seva.

No hi eren tots. En Miquel ho sabia perquè els rumors corrien de pressa: la brigada del general Schwarz estava escampada per la costa, amb destacaments a Begur, Calonge, Palamós i Sant Feliu de Guíxols. A la Bisbal, segons es deia, no arribaven als vuit-cents homes. Massa confiats, pensava sovint, massa segurs que ningú no gosaria atacar-los tan a prop de Girona.

En Miquel no entenia de maniobres militars, però coneixia el silenci. I aquell silenci no era de repòs ni de matinada tranquil·la. Era un silenci tens, carregat, com abans d’una tempesta que encara no es veu però ja es pressent.

El primer tret va sonar cap al nord, sec i breu. El campaner es va quedar immòbil, amb les mans recolzades a la pedra del campanar. Durant uns instants no va passar res més, però el poble semblava haver entès el senyal. Al cap de poc, pel camí principal que baixava cap a la vila, s’aixecà una polseguera espessa.

No era de trànsit ordinari ni de mercaders. La pols avançava massa de pressa, amb una determinació que no admetia dubtes.

Quan la llum va créixer, la pols es va convertir en soldats. Columnes d’infanteria, cavalleria i homes armats que avançaven amb ordre i decisió. En Miquel ho va comprendre sense necessitat que ningú li ho expliqués: la Bisbal quedava encerclada.

Els alemanys van reaccionar tard. Des del campanar, en Miquel els va veure sortir dels allotjaments, cridant ordres en una llengua aspra, i dirigir-se tots cap al castell. Els piquets van ser superats sense dificultat, i abans que el poble acabés d’entendre què passava, els carrers ja eren ocupats per soldats espanyols i miquelets, que prenien posicions amb rapidesa.

El general Enrique O’Donnell havia entrat a la comarca sense ser detectat per les grans guarnicions franceses. Ara, a la Bisbal, la sorpresa era absoluta.

Des del campanar de Santa Maria, el campaner tenia una visió completa del moviment. Veia com es tancaven els accessos, com els homes del país es movien pels marges i pels portals, i com el castell es convertia en l’únic punt de resistència. Tot i la seva alçada i solidesa, quedava dominat: pel turó proper i pel mateix campanar, que permetien el foc des de dalt.

A mitjan matí, la batalla va agafar intensitat. Els alemanys disparaven des de finestres i espitlleres; els atacants responien des de les posicions elevades. El so dels trets ressonava per la vila com dins d’una campana buida, repetint-se i amplificant-se. En Miquel va veure caure homes al pati del castell i d’altres arrossegar ferits cap a l’interior, protegits per la pedra.

Al poble, no es movia ningú. Les portes restaven closes i les finestres, mig obertes, amb mirades que observaven sense gosar aparèixer. Tothom sabia que la lluita no era als carrers, sinó concentrada a la fortalesa.

El sol va pujar i la calor es va fer feixuga. L’aire començava a fer olor de pólvora i de fum. A mesura que avançava la tarda, en Miquel va veure com els espanyols es preparaven per a l’assalt final: acumulaven feixos, fusta i materials inflamables prop del castell. La intenció era clara, i no admetia gaire marge.

El general Schwarz va resistir mentre va poder. Però no hi havia esperança de reforços. Girona era lluny, i els miquelets havien tallat qualsevol sortida. Amb el castell dominat i el foc a punt d’entrar-hi, la decisió era inevitable.

Des del campanar, en Miquel va veure aparèixer un drap blanc a la part alta del castell. No era una bandera pròpiament dita, sinó una tela improvisada, hissada amb presses al mig dels merlets. Durant uns instants encara es van sentir alguns trets escadussers, però de seguida van emmudir, primer d’un costat, després de l’altre, fins que la vila va quedar en silenci.

A dalt de tot del castell, però, la bandera francesa continuava onejant, rígida, com si no acabés d’acceptar el que acabava de passar. Aquell contrast —la tela blanca al centre i la bandera imperial encara dreta— va colpir en Miquel més que qualsevol tret. Era la imatge exacta d’una derrota que encara no s’havia pogut desfer del tot.

Poc després, la porta del castell es va obrir.

Des del campanar, en Miquel va veure entrar a la plaça un oficial muntat a cavall. El cavall era blanc, ben visible entre la pols i la gent. L’home avançava a pas ferm, sense pressa, amb el cos dret malgrat la ferida al peu. Era el general Enrique O’Donnell.

A la plaça no hi havia crits. Només silenci i mirades. Des de les finestretes dels edificis del costat, cares mig amagades observaven l’escena: dones, vells, criatures que no gosaven sortir però tampoc no volien perdre’s aquell moment. Badocs, dirien alguns; testimonis, pensà en Miquel.

O’Donnell va aturar el cavall al centre de la plaça del castell. Davant seu, els oficials alemanys esperaven. La rendició es va formalitzar sense gestos inútils. Schwarz lliurava la plaça, el castell i els seus homes. Més d’un miler de soldats i disset peces d’artilleria quedaven en mans dels vencedors.

En Miquel va veure com els presoners començaven a desfilar, cansats, desarmats, amb el rostre apagat. La bandera francesa va acabar baixant. La tela blanca va ser retirada. El castell, de cop, semblava només pedra.

Quan tot ja era decidit, el campaner va baixar del campanar. A la plaça, la gent sortia a poc a poc dels portals. Ningú no cridava. Ningú no celebrava. Hi havia cansament, alleujament i una calma estranya, com després d’una tempesta curta però violenta.

Al capvespre, en Miquel va tornar a pujar un moment al campanar de Santa Maria. Va mirar el castell, ara mut, i els camins que tornaven a quedar deserts. La Bisbal havia estat, per unes hores, centre d’una guerra que venia de molt lluny.

Aquell dia no va tocar les campanes.

I potser no les va tocar perquè no calia anunciar cap victòria, sinó deixar constància que el poble havia resistit, que la pedra encara era dreta i que, almenys per aquell dia, la guerra havia passat de llarg.

La història ja havia travessat la vila.

Ell l’havia vista des de dalt.

Bibliografia

• Moliner Prada, Antonio. La Guerra del Francès a Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1989.
• Roura i Aulinas, Lluís. La Guerra del Francès a Catalunya (1808–1814). Barcelona: Editorial Base, 2006.
• Oman, Charles. A History of the Peninsular War. Vol. III. Oxford: Clarendon Press, 1908.
• Napier, William Francis Patrick. History of the War in the Peninsula and in the South of France. Londres: John Murray, 1828–1840.
• Enciclopèdia Catalana. La Bisbal d’Empordà. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, s.d.
• Viquipèdia. Batalla de la Bisbal (1810).