La Bisbal d’Empordà no neix en un sol dia ni d’un sol gest: es va fent a poc a poc, com es fan les viles que tenen memòria. Abans que fos ciutat, abans fins i tot que fos vila, ja era nom escrit en pergamins. Entre els segles IX i X, els documents parlen de Villa Fontanetum (la Bisbal) , Villa Fonsedictus (Fonteta), Villare Abiliares (Abellars), Villare Perductus (Sant Pol) i Sancti Clementis (Sant Climent de Peralta), petits punts humans en un mapa de terres treballades i camins incerts. I quan l’any 844 el poder carolingi reconeix els drets de la mitra de Girona sobre aquell entorn, la Bisbal ja comença a insinuar el seu destí: ser lloc de frontera, de pas, de domini i de disputa.
Més endavant, el 881, un text parla de Santa Maria Episcopalis, i és com si la història li posés una llavor a la boca: episcopal, del bisbe, del centre religiós que tot ho ordena. Però el moment que ho fixa tot arriba el 904, quan el bisbe Servusdei consagra una nova església dedicada a Santa Maria, Sant Miquel i Sant Joan. Aquell temple, probablement basilical i amb tres absis, no era només pedra: era l’acte de dir “aquí hi ha parròquia, aquí hi ha comunitat, aquí hi ha futur”. I amb els segles, el nom de l’església es menja el nom vell: Fontanet es va apagant, i la Bisbal —primer l’església, després el poble— s’imposa.
La Bisbal medieval viu sota el pes i la protecció d’un poder que és llunyà i alhora present a cada decisió: el bisbe. La jurisdicció episcopal es trenca i es refà, passa per mans i per pactes, i torna com tornen les marees. Hi ha cessions, feus, vescomtes, batlles; hi ha disputes amb els Cruïlles i sentències que intenten posar ordre al que, en realitat, sempre batega com un conflicte latent. Però la Bisbal s’aguanta: creix perquè és estratègica, perquè és centre d’un domini ric, perquè és frontissa entre potències veïnes. I, com totes les viles que han après a defensar-se, es vesteix de muralles: fossats, baluards, torres, portals que obren cap a Girona, cap a Palamós, cap a Calonge i cap a Torroella de Montgrí. Els carrers són estrets i sinuosos, com si el traçat volgués despistar l’enemic i, alhora, retenir la vida. I al mig, la plaça Major, porticada, com una mà estesa.
Hi ha un any que queda gravat com una pedra fundacional: 1322. El rei Jaume II concedeix el privilegi del mercat del divendres, i aquest gest no és menor: un mercat és una respiració setmanal, una promesa que torna, una rutina que fa de la vila un centre. Més tard vindran les fires, i entre totes, la de Cinquagesma, que acabarà destacant com una crida anual. A la Bisbal, la vida pública s’organitza: el consell, els càrrecs, les eleccions, les normes. I al segle XV ja hi ha signes d’una comunitat viva: milícia popular, escola, hospital, orgue, rellotge al campanar. Són detalls, sí, però són també símbols: la Bisbal vol entendre el món i vol que el món la senti.
Entre aquestes pedres i aquests dies, hi ha una història sovint dura, però imprescindible: la dels jueus de la Bisbal. Com a mínim des del segle XIII hi ha comunitat hebrea, vinculada a Girona, instal·lada prop del castell, en carrers que encara recorden el Call. Però aquesta convivència és fràgil i desigual. El Call és saquejat el 1285 i torna a patir el 1391. El préstec, activitat econòmica necessària i alhora odiada, alimenta recels, acusacions, fanatismes. I finalment, a mitjan segle XV, la comunitat desapareix de la vila: no és un final teatral, és pitjor, és un esborrar-se a còpia de por. Queda el record, queda el rastre, queden els noms.
La Bisbal avança cap als segles moderns amb una tensió interna que diu molt de la seva estructura: la diferència entre vilatans i pagesos. Cap al 1440, un bisbe dona representació als pagesos al consell municipal: és un canvi notable, però no resol el conflicte. Les desavinences fiscals i de poder acaben portant, el 1567, a un trencament formal: dos consells, dues administracions, la universitat forana i la universitat de la vila. És com si el territori tingués dues ànimes que han d’aprendre a conviure.
I llavors arriba el soroll de la guerra. En plena Guerra Civil catalana, la Bisbal esdevé escenari de setges i recuperacions, d’estratègies i traïcions, de preses i contra-preses. La vila és atacada, resistida, recuperada; hi ha morts que alimenten llegendes —un home que cau abraçat a un enemic— i una sensació persistent que la història, quan vol, truca fort a la porta del poble.
Al segle XVII, en temps de la Guerra dels Segadors, la Bisbal arriba a encunyar moneda: pocs fets expliquen millor què significa una crisi quan un lloc, per sobreviure, ha de fabricar el seu propi metall de confiança. Però la vila també creix: s’expandeix en ravals, augmenta la població, rep immigració, i al segle XVIII viu un temps d’empenta econòmica: agricultura, ramaderia, comerç, artesania, mercat que atrau gent de desenes de pobles. La Bisbal es fa gran: passa de 1.557 habitants (1718) a 3.389 (1787). I alguns senyors enriquits hi aixequen casals: la vila també es fa aparador.
El 14 de setembre de 1810, però, la història torna amb un cop sec. En plena Guerra del Francès, la Bisbal és atacada i encerclada. El castell, vell centre de poder, es converteix en refugi i trampa. Des del campanar de l’església de la Pietat, tiradors abaten soldats; el setge es tensa; la rendició arriba quan l’assalt ja s’olora i el foc amenaça. La jornada és una victòria espectacular per O’Donnell, amb presoners i canons capturats, i el seu nom quedarà lligat a la vila: rebrà el títol de comte de la Bisbal. Però la història és rara: hi ha també bisbalencs que col·laboren amb els francesos, afrancesats que defensaran una obertura del país i que, durant aquell període, impulsaran millores urbanes. La Bisbal, com tants llocs, és un mirall de contradiccions.
El segle XIX arriba amb una altra mena de revolució: la modernització. Associacions, idees federals, mutualisme, indústria: tapers, blanquers, fariners, rajolers. El castell, de nou, canvia de pell: allotja jutjats perquè la Bisbal és designada cap de partit judicial després del 1833. I la vila es transforma físicament: cap al 1850 s’obre la carretera de Girona i s’aixequen les Voltes, passeig porticat que esdevé centre de vida; el 1887 arriba el Tren Petit i una altra manera d’entendre les distàncies.
Però si hi ha un episodi que crema en la memòria és el del 6 d’octubre de 1869, el Foc de la Bisbal. El país bull: la monarquia no convenç, el Sexenni Revolucionari sacseja tot l’Estat. Els federals avancen amb la idea d’un model nou, i la Bisbal esdevé punt de concentració. Les tropes governamentals arriben per frenar-los, i la vila entra en combat. Hi ha crits, barricades, represàlies, morts i ferits. Hi ha també un gest que ho capgira: la captura d’en Pere Caimó quan va a parlamentar. I quan l’amenaça d’afusellament i l’arribada de reforços es fan evidents, la insurrecció es desfà. El drama, però, deixa una estampa poderosa: hospitals improvisats, mans voluntàries, cura enmig del caos. Noms com Anna Rocas Abrich i Isabel Vila surten del relat com a record d’aquella valentia anònima que, sovint, sosté la història quan tot trontolla.
Al segle XX, Alfons XIII li dona el títol de ciutat (1906), però també li imposa una de les ferides més fondes. A finals de la Guerra Civil, la Bisbal veu passar riuades de fugitius. I el 3 de febrer de 1939, el cel cau: bombardeig, vint minuts d’horror, 26 morts. Moltes famílies fugen. El 5 de febrer entren les tropes franquistes. Després vindran anys de creixement urbanístic, d’urbanitzacions i especulació, de decisions discutides —com aquell edifici alt que hi ha a l’entrada, sovint qualificat de nyap—, i també d’una nova població que arriba, com el flux migratori dels anys seixanta procedent de Cuevas Bajas. El 1975, el terme municipal s’amplia amb l’annexió de Castell d’Empordà. I amb el retorn de l’autogovern, es consolida de nou el que ja s’havia designat el 1936: la Bisbal com a capital del Baix Empordà, amb el Consell Comarcal.
I el segle XXI?
La Bisbal entra en aquest nou segle sense muralles que la protegeixin, però amb reptes que no fan menys soroll. Ja no arriben exèrcits: arriben canvis. La ceràmica, que durant generacions ha modelat fang i identitat, ha d’aprendre a modelar futur sense perdre l’ànima. Els carrers del centre, que han vist mercats i revoltes, necessiten seguir plens de vida i no convertir-se en decorat de cap de setmana.
Les cases han d’acollir fills que hi vulguin quedar-se, i no veure’ls marxar perquè la vila se’ls fa impossible. El paisatge, que sempre ha estat promesa i frontera, demana ser cuidat amb més consciència que mai.
I hi ha una nova realitat que ja no és novetat sinó present: persones vingudes d’arreu del món que fan de la Bisbal casa seva. Com en altres segles, la ciutat canvia de rostres i d’accent. El repte no és evitar el canvi, sinó cosir-lo. Que no hi hagi carrers paral·lels ni vides que no es trobin. Que la llengua, l’escola i el treball siguin pont i no mur.
La història de la Bisbal ha estat sempre això: transformació. Si abans va saber integrar pagesos i vilatans, comerciants i artesans, migracions i retorns, ara li toca fer el mateix amb un món que és més ample que mai.
I al llarg de tot aquest camí, el castell hi és sempre. Lloc de poder, de presó, de govern, de refugi, d’inventaris episcopals, de forques i de documents, de jutjats i d’arxius, fins a convertir-se en espai cultural i turístic. És com si la pedra hagués après a canviar d’ús sense perdre el sentit.
La Bisbal, al capdavall, és això: una ciutat feta de mercats i muralles, de disputes i institucions, de carrers que recorden comunitats esborrades, de combats que han deixat noms i silencis, de modernitzacions, de ferides i de reconstruccions. Una ciutat que, quan l’escoltes bé, no només explica el seu passat: t’explica com es fa un país, a escala humana.
