Aquest article no és res més que un resum del que en Jordi Frigola i Arpa va publicar a l’Institut d’Estudis del Baix Empordà el 2010, amb el mateix títol.
Després de la unió entre les corones de Castella-Lleó i Catalunya-Aragó, Catalunya es va veure sovint desatesa en termes de defensa, ja que els exèrcits reials acostumaven a estar ocupats defensant els interessos de la monarquia en altres territoris d'Europa o a les Amèriques. Aquesta situació deixava les fronteres i les costes catalanes exposades als atacs d'enemics, principalment l'armada turca al litoral, així com als actes de bandolerisme.
Quan les tropes reials eren presents a Catalunya solien estar-s'hi de manera temporal. O bé reposaven durant els anomenats "quarters d’hivern", o bé passaven pel territori de camí cap a les freqüents guerres contra França. La seva presència, però, no resolia els problemes defensius, sinó que sovint agreujava la situació, ja que els soldats eren allotjats a càrrec dels municipis, generant grans despeses que endeutaven els ajuntaments i provocaven el rebuig dels habitants.
En el cas de la Bisbal, hi ha conflictes documentats amb mercenaris allotjats al poble, com els aldarulls causats per soldats alemanys el 1526 o l’arribada de tropes el 1536, que el municipi intentà evitar. També s'esmenta una petició de Torroella de Montgrí el 1594 perquè diverses viles de l’Empordà s’unissin per protestar contra els abusos dels oficials reials.
Econòmicament, la primera meitat del segle va ser expansiva, amb augment de la població gràcies a l’arribada d’occitans, però la segona es caracteritzà per una crisi marcada per males collites, inundacions i sequeres. A més, diverses epidèmies de pesta bubònica van fer estralls en la població. Aquestes adversitats van convertir la segona meitat del segle XVI en un període insegur i difícil per a la població de Catalunya.
El sometent de la Bisbal al segle XVI era una milícia popular d’infanteria, constituïda per homes d’entre 15 i 60 anys, que tenia la funció de garantir la seguretat local (perseguir malfactors, defensar-se d’enemics interns o externs, etc.) i col·laborar amb l’exèrcit reial en la defensa del territori o de les fronteres, segons les Constitucions de Catalunya (Usatge Prínceps namque). D’altra banda, no se’ls podia obligar a participar en expedicions militars fora de Catalunya.
El sometent s’organitzava en estructures jeràrquiques formades per grups de deu persones, anomenats desenes, liderades per un desener. Cinc o sis desenes estaven sota el comandament d’un cinquantener, i tota la tropa era liderada per un centener, sovint un personatge rellevant, com un cavaller, o el procurador del bisbe de la diòcesi de Girona, que tenia un paper destacat a la Bisbal.
Els membres del sometent eren convocats a la plaça Major per pregons amb trompeta o amb tocs especials de campanes. També es feien servir corns (d’on prové el nom "sometent", pel so emès: “so metent”). La missa de camp era una altra manera de coordinar les trameses i rebre comunicats. L’armament personal estava sota la responsabilitat de cada cap de casa, que havia de mantenir-lo en bon estat.
La milícia era revisada periòdicament per cobrir baixes. El sometent es dividia entre homes de la vila (majoritàriament organitzats en diverses desenes dins dels barris urbans) i pagesos dels barris forans, com la parròquia de Sant Pol, Fonteta, Abellars, el veïnat del Vilar, la Viladavall, la Palanca, la Lloreda, Negallops, la Pedrera, la Ganga i d’altres masos escampats per la zona.
El 1566 es va dur a terme una reorganització del sometent, que incloïa 112 homes. El 1594, però, el nombre d’homes de la vila havia ascendit a 180, reflectint un creixement demogràfic significatiu en gairebé 30 anys. Aquesta divisió organitzativa era paral·lela a la separació administrativa posterior del consell de la vila i el consell dels afores, que es van gestionar de manera independent des del 1567.
El sometent bisbalenc, al segle XVI, reflectia l'evolució de l'armament en aquell període. Inicialment, les armes medievals com les ballestes predominaven, però amb el temps van ser substituïdes per armes de foc més avançades com arcabussos i ballestes més modernes. A finals de segle també apareixien armes noves com les escopetes de metxa, més lleugeres i eficients.
Els caps de casa estaven obligats a participar en les revisions d'armament amb les millors armes que posseïen, sota risc de multa. També havien de portar pólvora, projectils i, en el cas de les armes de metxa, una metxa de cànem.
Encara que no hi ha constància d'espases a la revisió de 1582, probablement gairebé totes les famílies en tenien com a armament auxiliar i de defensa per lluites cos a cos. Això resultava útil després que s'acabés la munició de les armes de foc.
Entre els membres de la milícia hi havia artesans especialitzats en la fabricació d'espases i dagues, indispensables per a la defensa local. Tot i així, alguns membres del sometent no portaven armes, probablement perquè exercien funcions auxiliars o perquè feia pocs dies que l’havien comprada.
El bandolerisme va ser una de les principals amenaces a Catalunya durant els segles XVI i XVII. Les colles de bandolers intimidaven la població, saquejaven masos i camins i generaven terror. Els bandolers solien provenir de grups socials marginats o, en part, d’immigrants occitans i gascons que, en no trobar feina, es convertien en delinqüents. Una quadrilla famosa de la zona era la d’en Bartomeu Camps, l’Empordanès, que atacava vilatans i caravanes per la zona de les Gavarres.
El sometent bisbalenc sovint s’hi enfrontava. Un cas destacat és el de 1564, quan bandolers d’en Camps van atacar el sometent i van matar el seu capità.
En represàlia, la milícia va detenir diversos membres de la banda i va ajusticiar Bartomeu Camps i la seva colla. Tot i això, el bandolerisme es va mantenir com una plaga a la zona.
Catalunya patia atacs freqüents dels turcs i dels francesos. Les forces turques, aliades amb França, atacaven la costa catalana, com Palamós o Sant Feliu de Guíxols, saquejant i destruint les poblacions. El sometent bisbalenc hi col·laborava, però la seva capacitat de resposta era limitada, especialment per la distància entre la Bisbal i el litoral. Quan hi arribaven, els vaixells ja havien marxat. També s’enfrontaven a incursions dels hugonots francesos durant les guerres de religió.
El sometent de la Bisbal no només proporcionava soldats, sinó també treballadors per reconstruir muralles i fer fortificacions a ciutats com Palamós, després de l’atac de Barba-rossa, o Perpinyà, assetjada pels hugonots. Tot i que aquestes accions es presentaven com una "guerra santa" contra musulmans i heretges, es van guanyar el descontentament dels vilatans per l'excés de convocatòries, els sacrificis personals i les despeses econòmiques.
Les constants exigències del sometent van provocar malestar entre els vilatans, que s’enfrontaven a grans perjudicis: exposaven la vida, abandonaven les seves feines i afrontaven crisis econòmiques. Això va portar a actes de desobediència, com la negativa de la Bisbal, el 1570, a participar en accions militars si no ho feien també altres municipis. Tot i això, el conflicte es va resoldre en contra seva, amb disposicions punitives de les autoritats.
En resum. la defensa de la Bisbal al segle XVI va ser prou complicada degut a les constants amenaces internes (bandolers) i externes (turcs i francesos), la desigualtat de recursos dels sometents, i el malestar progressiu de la població, que va haver de suportar nombrosos sacrificis imposats per les guerres i les exigències del poder.
Bibliografia
Frigola i Arpa, Jordi. El sometent de la Bisbal del segle XVI. Sant Feliu de Guíxols: Institut d’Estudis del Baix Empordà, 2010. (Estudis del Baix Empordà; Volum 29, ISSN 1130-8524).
