A tocar de l’església romànico‑llombarda de Sant Esteve, al petit nucli de Canapost —avui integrat al municipi de Forallac—, hi ha una masia que, a simple vista, sembla només una casa pairal restaurada del segle XVII. Però sota els seus fonaments i estenent‑se cap al nord i el nord‑oest, la gespa i el terreny amaguen una presència més antiga i molt més poderosa: la vil·la romana del Mas de Dalt. Les restes conservades i els materials recollits al llarg de diverses intervencions (algunes no sempre guiades per criteris estrictament arqueològics) —murs, carreus, trossos de ceràmica— revelen un assentament rural de notable entitat que, si el sabem escoltar, ens explica la història d’un paisatge, una manera de viure i de treballar la terra de fa gairebé dos mil anys.
La ubicació de la vil·la no és fruit de la casualitat. El Mas de Dalt s’assenta sobre una lleugera elevació (uns 50 m sobre el nivell del mar), a l’ombra suau dels turons de les Serres —els darrers contraforts de les Gavarres— i a tocar del traçat antic del camí d’Empúries, via que comunicava Emporiae amb Gerunda i que vertebrava la mobilitat i el comerç a la costa. A menys d’un quilòmetre cap al sud s’obre la font de la pedra local: els Clots de Sant Julià, unes pedreres de sorrenca que subministraven el material per construir. Aquesta combinació —bon drenatge, terres de conreu, proximitat a pedreres i bones comunicacions amb mercats costaners com Emporiae— fa del Mas de Dalt una elecció lògica per a una explotació agrícola que volgué, en algun moment, fer veure la seva solvència.
La peça més imponent que encara s’endevina és un mur monumental: un sòcol de pedruscall i morter gairebé d’un metre d’amplada, coronat per filades de grans blocs de sorrenca tallada —un opus quadratum que no passa desapercebut. Aquest parament no és només una paret; suggereix la presència d’un espai amb pretensions d’estabilitat i, potser, de representació. Al seu voltant hi ha altres murs, fonaments entapissats per la terra, fragments d’espais interiors i una curiosa exedra integrada en un parament, petita concavitat que recorda més a un racó pensat per seure o per exposar alguna peça.
A l’interior, sota la superfície, les restes de pedruscall i morter tracen habitacions, passadissos i magatzems. En alguns trams apareix un arrebossat d’un material impermeable, l’anomenat signinum: la seva presència acostuma a indicar dipòsits que havien de retenir líquids —sitges, aljubs, dipòsits d’oli— o espais amb aigua, com podrien ser unes instal·lacions per rentar o, fins i tot, petits banys. I entre les pedres del treball hi han aparegut tessel·les, teules, nanses i vores d’àmfores, algun fragment de marbre esculpit amb esquerdes que recorden plecs de roba, i molins de mà per moldre cereals. Poc material, sí, però carregat de vida quotidiana.
La ceràmica —aquella que sempre parla quan les pedres callen— permet establir, amb cautela, una seqüència de vida al lloc. Entre els fragments guardats hi destaquen peces de terra sigil·lata procedent del sud de la Gàl·lia, abundant durant el segle I dC; hi ha també ceràmica africana, que ens porta cronològicament entre finals del segle I i ja el període tardà de l’Imperi (segles III–IV). Les àmfores, en canvi, mostren mercaderies diverses: recipients per al vi d’elaboració local i, en menor quantitat, àmfores d’oli provinents de la Bètica; hi ha també restes atribuïbles a salaons procedents del sud d’Hispània.
Tot plegat dibuixa un panorama on el Mas de Dalt no era una illa: formava part d’una xarxa activa de comerç i intercanvis que arribava fins a Emporiae i Gerunda. El vi, l’oli i els salaons, juntament amb la ceràmica de taula i la ceràmica de cuina, defineixen hàbits i pautes de consum que indiquen una vida econòmica sostinguda al llarg de segles; per això sembla plausible una ocupació continuada des de l’Alt Imperi —i probablement abans— fins a l’alta edat mitjana. Només exploracions sistemàtiques i noves descobertes podran precisar aquesta hipòtesi, que ara només es pot esbossar.
El Mas de Dalt no està sol. L’entorn de Canapost és una concentració d’estacions i restes amb vincles reals entre sí: el puig dels Socors (l’ermita dels Socors), amb troballes que apunten a ocupacions indígenes o preromanes; la Vinyassa, amb fragments de teules i ceràmica; el Mas Bou Negre i Ca n’Aleu, amb material d’interès; i, a més, la proximitat d’Ullastret, que amb la seva necròpolis, el poblat i l’estany proper conforma un paisatge d’ocupació antiga continuada. Tot plegat configura una xarxa de masos i estacions que, molt probablement, tenen arrels en èpoques anteriors a la plena romanització, o bé que van consolidar assentaments ja existents sota les formes institucionals romanes.
Les pedreres dels Clots de Sant Julià, a només 750 m al sud del Mas de Dalt, mereixen una menció especial. No sols van subministrar la matèria primera per a grans carreus i elements arquitectònics, sinó que aquests tallers de pedra formen part de l’economia local: extreure, treballar i transportar la pedra és una activitat que connecta la vil·la amb el seu entorn i que aporta recursos i ocupació. Quan, des de la vora nord‑oest de la masia, s’alça un bloc de sorrenca ben escairat, sembla que encara ressonin les arrels d’una economia de pedra i camp.
Si imaginem la vida dins la vil·la, el relat és senzill i quotidià: hi havia famílies que vivien a la casa principal, treballadors que cuidaven els animals i els camps, magatzems plens d’excedent —gra, oli, potser vi— i relacions amb mercats veïns. Els fragments de tessel·la remeten a habitacions decorades, potser amb una cambra de la família propietària en la qual, en algun moment, s’hi col·locaren paviments amb mosaics o terres enfustats. El fragment de marbre —petit, amb plecs esculpits— és el record que no tot era estrictament funcional: hi havia gust per a l’ornament, i potser presència de peces importades o encàrrecs fets per qui podia pagar‑ho.
Per a qui visqui a la comarca o hi passi sovint, el Mas de Dalt és una peça més d’un puzle que inclou Ullastret, Empúries, Peratallada, Vulpellac, la Bisbal i nombrosos masos. És la prova que el paisatge rural actual té capes que parlen de diferents temps: pantans dessecats, topònims que recorden usos antics, pedreres que van marcar la fesomia de les pedres locals, camins que encara avui serpentegen per la plana. La vil·la no és només arqueologia: és la memòria d’un territori que ha conegut continuïtat i transformació al llarg de segles.
Quan la llum d’una tarda de primavera cau sobre la gespa que envolta la masia, i el vent mou les fulles dels arbres, és fàcil imaginar el so de la vida antiga: rodes de carros a la distància, el brogit d’una conversa en una cambra, el fregament d’un molí de mà. Les restes del Mas de Dalt no criden, però murmuren. Ens ofereixen un relat fragmentat i apassionant sobre com la gent d’aquestes terres va viure, va treballar i va relacionar‑se amb el món que tenia al voltant.
Per al lector que vulgui seguir llegint, el Mas de Dalt és una invitació a recórrer aquest paisatge amb ulls nous. Els masos i jaciments de la zona formen una plana pendent de ser llegida com un llibre obert: pàgines que no sempre estan completes, però que, penjades una a una, ens deixen entreveure la vida quotidiana d’un món antic que, d’alguna manera, encara és amb nosaltres.
Bibliografia bàsica per a qui vulgui ampliar la lectura
-Nolla, J. M. La vil·la romana de Mas de Dalt (Canapost). Noves dades. Publicacions de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà, núm. 6 (1987).
-Casas, J.; Sanmartí, M. Carta arqueològica de les comarques de Girona. El poblament d’època romana al nord‑est de Catalunya (1984).
-Rocas, X.; Roqué, C.; Pallí, L. Els Clots de Sant Julià (Forallac, Baix Empordà): anàlisi geoarqueològica. Publicacions de l’IEBE, núm. 21 (2002).
