A la Bisbal d’Empordà, fa set-cents anys, els carrers eren estrets i plens de vida. Entre mercaders, pagesos i clergues, hi vivia també un petit grup de famílies jueves. No eren gaires, però la seva presència fou constant al llarg de bona part del segle XIV. Gràcies a les Lletres Episcopals conservades a Girona, sabem què els passava: préstecs, deutes, proteccions, litigis i, més endavant, conversions.
La seva vida girava entorn del carrer del Call, amb el seu traçat encara visible, i dels antics Torre i Portal dels Jueus, avui desapareguts, que donaven accés al barri. Aquells indrets encara evoquen, silenciosament, la comunitat que hi va viure, resar i lluitar.
Tot i que el centre principal era la Bisbal, la documentació mostra presència jueva a altres poblacions de la comarca. A Ullà hi havia famílies amb béns i deutors vinculats al batlle local. A Rupià i Parlavà, els jueus sovint exigien el pagament de deutes a pagesos i clergues. Alguns habitants del call es traslladaren a Vulpellac, fet que provocà disputes pel trasllat de les seves propietats. També hi ha litigis a Ultramort, i a Peratallada residia la família de Jacob Isaac, que acabaria convertint-se al cristianisme. Altres rastres apareixen a Matajudaica, Monells i Bellcaire, on alguns mestres jueus exercien d’apotecaris o metges. Tot plegat configura una xarxa menuda però estesa, que superava els límits del call de la Bisbal.
El call de la Bisbal
El cor de la vida jueva era el carrer del Call, un carreró estret de cases adossades on vivien famílies com els Deuslocrega, els Vidal o els Ravaya. Allà, la vida era semblant a la dels altres veïns: infants jugant a la porta, dones fent intercanvis, homes discutint contractes. Però també era un món amb identitat pròpia, que girava al voltant de l’escola jueva —sinagoga i sala comunitària alhora— on es pregava, s’ensenyava i es guardaven penyores.
Tot i tenir un carrer propi i una escola dins la vila, els jueus de la Bisbal no formaven una aljama independent, sinó que jurídicament pertanyien al call de Girona. Això volia dir que havien de pagar-hi contribucions, seguir-ne les normes internes i acceptar la supervisió dels seus secretaris. Aquesta dependència generava tensions, perquè sovint es queixaven de la càrrega fiscal i intentaven endarrerir els pagaments. Les cartes del bisbe en donen fe, ordenant repetidament que fossin obligats a complir amb Girona.
El call connectava amb la muralla, i ben a prop hi havia la Torre dels Jueus. Aquesta torre defensiva protegia l’accés al barri i vigilava el Portal dels Jueus per on la comunitat entrava i sortia. Era un punt estratègic: garantia seguretat en temps de perill, però també marcava la frontera entre el call i la resta de la vila.
Durant la Setmana Santa, el bisbe manava reforçar la vigilància a la porta i a la torre. Els jueus tancaven portes i esperaven que passés la tempesta de processons i sermons, sabent que una paraula mal dita podia encendre un avalot. El call, la torre i la porta eren, doncs, la seva cuirassa.
Quan alguns joves cristians van cremar llenya a l’escola jueva, no només atacaven un edifici, sinó el cor d’un barri sencer. Aquella escola, situada dins el call i propera a la porta, era més que un lloc de culte: era el centre comunitari on es feien contractes, es penjaven penyores i es decidien matrimonis. Els jueus hi entraven i sortien amb la torre com a testimoni silenciós, i cada pedra d’aquell racó de la Bisbal respirava la seva presència.
Personatges i vida econòmica
Entre els noms que apareixen als registres hi trobem Astruc “Affaman” Deuslocrega, un jueu que negociava sovint amb el batlle per guanyar temps o obtenir guiatges per viatjar. Bonjuhà Vidal, també destacat, participava en grans contractes de crèdit anomenats violaris.
Els jueus prestaven diners a pagesos, artesans i fins i tot clergues. Quan els deutors no podien pagar, arribaven les excomunicacions o els embargaments. Tot això alimentava recels, però també demostrava que els jueus eren part essencial del sistema econòmic local.
La pesta i les crisis
El 1348 la pesta negra sacsejà la comarca. Molts jueus moriren i els contractes col·lectius quedaren coixos. Els supervivents havien d’assumir càrregues massa grans, i la comunitat quedà afeblida. Els cristians, alhora, tampoc no podien pagar deutes. El bisbe concedia moratòries per evitar que el sistema col·lapsés.
En aquells anys de por, el call i la Torre dels Jueus es convertien en un refugi encara més important. Tancar-se rere la porta de la muralla era una manera de resistir davant la malaltia i la desconfiança.
Conflictes i dones jueves
Els documents també mostren la vida interna del call. Hi havia disputes per matrimonis, com el cas de la jove Bonastruga, filla de Bonastruc Bonet, sobre la qual es barallaven els parents. O litigis de vídues com Belaura, que defensava els interessos de la seva família, reclamava deutes i s’enfrontava tant a jueus com a cristians.
Les dones jueves apareixen constantment: esposades, hereves, mares i gestores de patrimonis. La seva presència als registres confirma que dins del call tenien un paper molt actiu.
Conversió i declivi
Cap al 1375 trobem el cas de Jacob Isaac, jueu de Peratallada, que es batejà i passà a dir-se Pere de Saumana. La seva conversió fou supervisada per inquisidors com Nicolau Eymerich. Va haver de recuperar béns, resoldre litigis i reintegrar-se en la societat cristiana.
Aquest episodi mostra la pressió creixent sobre la minoria jueva. El call de la Bisbal, que havia estat viu i ple de noms, entrava en declivi. Les famílies s’anaven reduint, i les Lletres Episcopals gairebé ja no en parlen a finals del segle XIV.
Conclusió
El carrer del Call és avui el que ens queda d’aquella comunitat. Allà dins es van viure negocis, litigis, alegries i pors. Els jueus de la Bisbal no foren mai gaires, però foren part essencial de la vida econòmica i social de la comarca.
La seva història ens recorda que el Baix Empordà medieval no era homogeni, sinó divers i complex. Entre els mercats, les esglésies i les muralles, hi havia també un call que ressonava amb paraules hebrees i que encara avui, a través de la toponímia i les pedres, ens parla de la seva existència.
Bibliografia
Marquès Planagumà, Josep María. 1992. “Jueus del Baix Empordà a les lletres episcopals (1326-1385)”. Estudis del Baix Empordà, núm. 11, p. 13-31. Sant Feliu de Guíxols: Institut d’Estudis del Baix Empordà (Institut Ramon Muntaner)
