L'any 2000, ara en fa 25, es va crear a la Bisbal un grup de teatre pioner: tots els membres tenien alguna discapacitat psíquica. Inicialment vinculat a l'associació El Terrari, El Trampolí va incorporar amb el temps altres serveis per cobrir les necessitats d'aquest col·lectiu i fer-ne possible la integració a la societat. Avui és una entitat que atén una trentena de persones amb discapacitat i que té més de quaranta treballadors, un centre on ofereixen tota mena d'activitats, un pis residència, quatre botigues solidàries repartides pel país i un programa de televisió. En aquesta entrevista parlem amb la fundadora i presidenta del Trampolí, Maite Cobos (la Bisbal, 1958) sobre el recorregut de l'associació, pocs dies després dels actes de celebració dels 25 anys. També avança que volen continuar creixent amb l'obertura d'un segon pis, d'un centre especial de treball i d'una residència per als usuaris de més edat.
El Trampolí va començar, com molts grans projectes, en un garatge.
En un garatge que tenia el meu pare a la plaça de la Pietat. Vam crear un espai de reunió per tractar la soledat dels nois, perquè quan sortien del centre on anaven no tenien vida. No tenien l'opció de quedar amb amics i estaven molt limitats. Ens vam organitzar perquè es reunissin els dimarts: seien al voltant d’una taula amb unes patates i un refresc, i xerraven lliurement. Com que ho volien fer més dies, vaig buscar una feina de matins per poder dedicar-me a això a les tardes. Vaig veure que tenien moltes qualitats, molt de potencial, i vam decidir fer un grup de teatre. Vam estrenar una obra còmica al Foment, que es va emplenar.
Que va coincidir amb la festa major.
Sí. Després necessitàvem un lloc més gran, perquè no paraven d'arribar nois. La Margarita Juanola, que era la directora d'Hisenda a la Bisbal, va venir a veure una obra de teatre. Feia temps que buscava alguna entitat que ocupés un local que havia heretat, que és on som ara. Obríem a la tarda, però al matí venia un noi de Figueres amb síndrome de Down, en Jordi Gibert. Li vam ensenyar a agafar el tren de Figueres fins a Flaçà.
Era la primera vegada que anava sol?
Que anava sol en tren. El primer dia el vaig anar a buscar a Girona, però llavors li vam ensenyar a venir en Sarfa i ja tenia la clau. Arribava, obria, agafava trucades, s'escalfava el dinar i a la tarda veníem tots. Al començament era jo sola amb els voluntaris i els nois, que havien de ser molt independents, és clar. Va ser una època molt bonica i creativa, perquè els mitjans eren limitats i havíem d'espavilar-nos molt. No hi havia educadors i el grup era homogeni, perquè érem tots iguals. Amb el temps vam detectar les necessitats dels nois i vam crear el servei de teràpia ocupacional, que no existia, perquè en aquella època tots els serveis s’oferien de Palafrugell cap al sud. Al nord de la comarca no hi havia res. Des de llavors no hem parat, perquè vam obrir la llar residència on viuen, el respir familiar… I el teatre no l’hem deixat mai.
Què li vau veure al teatre?
El teatre és una eina d'expressió, i al col·lectiu li falta un espai on expressar-se, perquè els costa, i no només verbalment: totes les formes d’expressió. Quan ens reuníem, veia que el temps se'ls feia curt perquè parlaven molt. Fins i tot els que no podien parlar intentaven expressar-se d'una altra manera, buidar tot el que tenien a dintre. Es disfressaven per Carnaval i veia com ho desenvolupaven. Per tant, havíem de fer un grup de teatre. En Jordi, el noi que venia de Figueres, no havia superat el dol per la seva mare, que havia mort feia molts anys. Cada dia en parlava i es posava a plorar, però vam fer una obra on representàvem la mort de la mare i ell plorant. No va parlar de la mare mai més.
No vau trigar gaire a anar a l'estranger a representar alguna obra, a Düsseldorf. Com va ser aquest primer viatge?
Molts era la primera vegada que sortien de la Bisbal, pràcticament. Algunes noies ni tan sols coneixien Pals, ni havien anat mai d’excursió en autocar. Vam empaperar Palamós perquè actuàvem a la Gorga, i als cartells hi apareixien les cares dels nois, com a persones dignes d'estar al carrer, cosa que en aquella època era una mica anormal. Un grup d’alemanys que estava de vacances els va veure, van quedar impactats, i després de contactar amb nosaltres ens van convidar. El viatge va ser molt emotiu i divertit. En Francisco cridava l’hostessa perquè li semblava que l’avió no es movia i que cauria. I llavors tornava a tocar el timbre perquè li posessin un disc de música, com si fóssim al cotxe. Estaven tan contents!
Al principi el Trampolí estava vinculat al Terrari, que éreu els germans.
Sí, els germans de persones amb discapacitat psíquica. El meu germà Toni va ser un dels que va impulsar aquest projecte. Feien bàsicament excursions de tant en tant. Els germans es van casar, van tenir fills i l’associació es desfeia. A part de les excursions un cop al mes, necessitaven alguna cosa més regular i que els aportés superació. Així va ser com va derivar en el Trampolí.
Fa anys que feu intercanvis, sobretot amb l’entitat Wertkreis d’Alemanya. Quines diferències veus que hi ha entre les entitats d'aquí i les dels països amb qui us relacioneu?
En Pablo Pineda sempre ho defineix molt bé: “Els que tenim síndrome de Down no estem malalts. Tenim un cromosoma més, fote’t tu que no el tens, però no estem pas malalts”. I a Alemanya tenen grans instal·lacions, però tracten el discapacitat psíquic com un malalt a qui s'ha de cuidar i s'ha de donar un bon entorn. Els falta, i ells mateixos ho diuen, la capacitat i la valentia de trencar barreres i fer coses diferents. Wertkreis atén 1.500 persones amb discapacitat psíquica, i tot el finançament és de l’estat. Quan hi vam arribar fa 20 anys vam anar a passejar al seu poble, i els veïns es van escandalitzar perquè no estaven acostumats a veure discapacitats entrar en un bar a demanar un cafè.
1.500 persones i no havien sortit mai pel poble.
Van quedar molt sorpresos. Ells també van voler fer un grup de teatre, però es pensaven que només necessitaven un espai i un director. No, cal cohesió, has de conèixer tothom i els nois t’han d’acceptar com a director, que no és fàcil. Van venir un any a Palamós, on vam representar una obra conjunta, però es van desfer. Tenien diversos establiments on treballaven persones amb discapacitat: un cafè, moltes fleques, venien ous ecològics. Ho han tancat tot.
Com és?
Era deficitari i l’estat ha deixat de pagar. A més, quan depens tant de l’estat, el sistema et vol controlar i que les farmacèutiques facin negoci. L’última vegada que van venir a la Bisbal, els nois alemanys estaven mig adormits. Si et mous massa o crides, el sistema et recepta la pastilla. Nosaltres amb pocs mitjans fem molt, però ells necessiten molts mitjans per a tot.
En quin moment us adoneu que cal un pis perquè alguns dels nois hi visquin?
Hi havia nois que ja no tenien els pares vius, o que vivien amb els pares molt grans, o en famílies desestructurades. També n’hi ha que volen viure sols, sense la família. Ara hem fet la paga i senyal per comprar un pis nou, també a la Bisbal, on aniran a viure més nois.
També vau obrir les botigues de segona mà. L’objectiu, suposo, és buscar maneres de finançar-se.
Amb els projectes comercials busquem no dependre de l'administració pública, sinó ser autònoms, i en la mesura que puguem contractar alguna persona amb discapacitat. A Barcelona hi treballa en Quim, a Blanes, dues persones amb discapacitat física, i a la botiga de la Bisbal són persones d'una certa edat que tenen difícil accedir al món laboral. Quan muntem algun projecte de caire econòmic, mirem que tingui un component social. Els objectius de les botigues són molt transversals: aconseguim més reciclatge, donem l’oportunitat a la gent amb pocs recursos de comprar el que necessita, i també és un lloc de trobada i de voluntariat.
Aquest any heu obert el Rebost a Palau-sator i sembla que ha tingut bona acollida entre els veïns, que hi van sovint a comprar i a passar-hi la tarda. Com ho valores?
La valoració és molt bona. És com un centre cívic. L’altre dia hi vam fer un tast de vins i pernil, i també hi farem exposicions i xerrades perquè hi hagi moviment.
Què ha passat amb el bar Muntanya?
Ens han aprovat l’obertura d’un centre especial de treball i necessitàvem més espai. Volíem treure la barra i fer obres a la cuina, però els propietaris no ens van deixar. Llavors ens va sortir l’opció de Palau-sator. El tenim tancat, però no sabem si obrir-lo als matins. Era un lloc social que la gent agraïa molt perquè el carrer Ample s’està morint. Hi fèiem concerts i xerrades.
Per què és important que els nois que tenen alguna discapacitat vinguin al Trampolí?
Per ells mateixos. En poc temps fan un canvi impressionant. Intentem que se sentin lliures, que facin coses que no podrien fer en un centre convencional, on les hores estan fixades i hi ha treballadors que semblen més aviat funcionaris. El més fàcil és tenir-los totalment medicats de nou a sis i que pintin, però aquesta zona de confort no la vull i la trenco. El programa de televisió és un gran exemple d’això: no el podrien fer en un centre convencional perquè els horaris són molt rígids. Aprenen coses de gent molt interessant i ens és igual si hem d’anar a Barcelona o a Madrid. Ells se senten molt satisfets. Sempre em demanen qui serà el pròxim entrevistat. És un dels projectes estrella, juntament amb el teatre. A l’hora de preparar les entrevistes, no els donem cap guió, fem que els surtin les preguntes. Això els desenvolupa l’interès i la capacitat de ser ells mateixos.
Aquesta manera de treballar i les activitats, que al seu moment devien ser trencadores, com les va rebre l’entorn?
Malament.
Quines dificultats us heu trobat?
La gent del carrer s’ho ha pres bé des del primer moment. Les dificultats les hem tingut amb les institucions i amb les altres entitats que treballen amb persones amb discapacitat. Les respecto molt, però em costa entendre que no entenguessin aquest projecte des del principi. Ja l'han entès, però els ha costat 20 anys. Ens trucaven per dir-nos que hi estaven totalment en contra. Els preguntaves per què i la resposta de les institucions era que al Baix Empordà ja hi havia prou centres, quan aquí no en teníem cap. Les entitats ens deien que ens ficàvem en la seva feina.
Us veien com uns intrusos?
Ens ho deien a la cara. L’associació Fira Nadalenca de Palamós, amb en Joan Cama al davant, va fer una gran feina perquè va posar sobre la taula, d’una manera molt elegant, la problemàtica que hi havia entre ells i nosaltres.
Com diries que ha canviat la integració en la societat de les persones que tenen discapacitat? Són més visibles?
Són una mica més visibles, perquè encara no te’ls trobes a la fleca, a la discoteca, de nit, ni en una cafeteria. Tampoc a l’autocar, si no és l'hora de sortida d'un centre. Queda molta feina per fer i avancem molt lentament. És per ignorància de la societat, perquè quan estàs amb ells i hi fas algun projecte, t'adones de les grans capacitats que tenen. Ara, si no t’hi poses, no ho arribes a saber. I a la societat no hi ha gaires espais on això pugui passar.
Recordes alguna experiència que t'hagi marcat especialment aquests anys?
Em va marcar molt la mort d'en Jordi Gibert, i la de la Lluïsa. Em vaig adonar de la manca tan gran de serveis per a ells. En Jordi envellia, però continuava venint des de Figueres. Haurien viscut més anys si haguéssim tingut una residència —que no m'agrada la paraula—, un espai per quan es fan grans i necessiten un altre tipus d'atenció.
Aquest és un altre repte, l'atenció durant l'envelliment, perquè les necessitats canvien.
I envelleixen molt ràpidament. Al Baix Empordà no hi ha cap lloc on puguin envellir amb dignitat. Els porten a una residència normal, però necessiten una altra atenció i duren molt poc. També em va afectar molt la mort d’una nena de Sant Feliu de Guíxols per tristesa. No parlava, però em mirava sempre amb molt d’amor. Amb nosaltres va fer un salt quàntic: passava tot el dia asseguda, però li vaig dir que baixés al bar a buscar dos cafès, i li vaig apuntar en un paper. Va tornar tan contenta! Però l’evolució es va aturar de cop quan va aconseguir plaça en una residència per a discapacitats. L’últim dia que va venir se’m va acomiadar, perquè em mirava amb tristesa tota l’estona. Aquella setmana es va morir sobtadament. Aquestes pèrdues m’han marcat molt i mostren que les institucions són poc sensibles amb aquest col·lectiu.
Cap a on va El Trampolí?
Crearem un centre especial de treball i una residència. A més, ara ens arriben usuaris molt joves. Volem que també puguin gaudir d'una vida plena treballant al centre especial de treball, i que hi hagi una residència on puguin acomiadar-se de tots nosaltres amb dignitat.
Vols afegir res?
Aquesta entitat va néixer amb voluntaris. Alguns encara hi són, després de 25 anys. Vull agrair-los molt la seva feina perquè sense ells no podríem fer moltes de les activitats, com el teatre o la televisió. Volem treballar per crear un grup de voluntaris molt fort, per continuar fent coses fora del centre.
