Hi ha un moment de l’assaig en què les veus callen i una frase musical queda suspesa a l’aire. El director demana de tornar-hi. Cal escoltar-se, donar espai a una entrada, deixar que el final s’apagui sense precipitar-lo. Els cantaires busquen el passatge entre els fulls, algú hi fa una anotació i, després d’un gest, la música torna a començar.
L’escena podria correspondre a qualsevol assaig. Però damunt dels faristols hi ha el Rèquiem que en Melcior de Ferrer i de Manresa va escriure el 1884. Entre aquelles notes i les persones que avui les canten han passat més de cent quaranta anys.
Costa no pensar-hi mentre les escoltes.
Quan parlem de patrimoni, sovint ens venen al cap esglésies, castells, retaules o cases antigues. Podem visitar-los, assenyalar una esquerda, admirar-ne una façana. Amb la música passa una cosa diferent. Una partitura es pot conservar durant generacions i continuar sent desconeguda per a gairebé tothom. Per arribar a sentir-la, algú ha de llegir-la, estudiar-la i assumir la feina de portar-la fins a un assaig.
En el cas del Rèquiem de Ferrer, en David Granato ha revisat, corregit i adaptat l’obra a partir de les partitures originals de 1884. És una feina que el públic difícilment pot veure quan seu a l’església i espera que comenci el concert. Abans de la primera nota hi ha hagut hores d’estudi, decisions musicals i preparació dels materials que tindran els intèrprets davant dels ulls.
Després arriba la feina compartida. El Cor de la Passió de la Bisbal d’Empordà i els solistes posen veu a la recuperació, acompanyats pels músics: dos contrabaixos, tres violoncels i un piano/orgue. Allò que el director ha treballat sobre el paper s’ha de convertir en respiració, afinació, ritme i expressió. Cada cantaire ha de trobar el seu lloc dins d’un so que ningú no pot construir tot sol.
Als assajos, una obra es va descobrint a poc a poc. Primer hi ha la necessitat de saber què s’ha de cantar i quan s’ha d’entrar. Més endavant, quan les notes comencen a ser familiars, es pot aixecar la mirada del full. Llavors se sent millor què fan les altres veus, com responen els instruments i cap on avança aquella frase que, setmanes abans, encara costava de desxifrar.
També hi ha cansament, passatges que es resisteixen i dies en què sembla que s’hagi reculat. La recuperació del patrimoni té aquesta part quotidiana: trobar una estona per estudiar, arribar a l’assaig després de treballar, repetir una entrada fins que surt. Darrere del concert hi ha persones que han decidit dedicar una part del seu temps a una música que, abans de començar el projecte, potser no havien sentit mai.
Aquesta és una de les aportacions dels cors i de les entitats culturals del país. A més de mantenir una activitat regular, poden fer possible que una obra torni a ser escoltada. Perquè això passi calen coneixement i direcció, però també un grup disposat a aprendre-la, músics que s’hi impliquin i persones que resolguin tot allò que envolta una actuació.
Recuperar Ferrer també ens convida a preguntar-nos què sabem dels compositors vinculats al nostre territori. Alguns noms ens resulten familiars perquè els hem llegit en un carrer o en un programa de mà. La seva música, en canvi, ens és llunyana. Escoltar-ne una obra ens permet acostar-nos-hi d’una altra manera: podem descobrir què ens commou, què ens sorprèn i quines ganes tenim de tornar-ho a sentir.
Un rèquiem, a més, parla des d’un lloc que encara reconeixem. El text litúrgic dona forma a la mort, a la por, al repòs i a l’esperança. Cadascú l’escoltarà des de les seves conviccions i la seva experiència. Hi haurà qui seguirà les paraules i qui es deixarà endur per una veu o pel so greu dels instruments. Potser algú recordarà una persona estimada. La música deixa espai a totes aquestes escoltes.
Quan arriba el concert, el públic rep el resultat d’aquell llarg procés. Però als assajos ja es produeix una trobada singular: unes persones d’avui intenten comprendre i fer seva una obra escrita el 1884. La proven, la repeteixen, l’escolten. A cada intent, aquelles notes esdevenen una mica més properes.
El director aixeca les mans. Durant un instant ningú no es mou. Els cantaires prenen aire i miren endavant.
És just aquí que la partitura torna a respirar.
