Escric aquesta peça quinze dies abans que la llegiu, de manera que no puc saber si avui encara plou o ja ha afluixat. Però com que amb aquest temps enfollit que ens ha dut el canvi climàtic és segur que, si no plou, tampoc trigarà, la lliçó farà servei igualment.
Després de la repassada dels derivats cultes del segon dia (amb aquells envitricollats equiplúvia i pluviisilva que ens van tallar l’alè), finalment vam començar a veure la branca que penja de pluja, amb la seva tríada de verbs emplujar, replujar i soplujar, pare d’aixoplugar. I ens va quedar pendent el net, és a dir, el fill d’aquest últim verb, un aixopluc tant bonic com líric. La típica paraula que fa salivar els catalans, que ja sabeu que perden la xaveta pels mots desusats.
Què més ens queda? Doncs els substantius. O més ben dit, el substantiu, perquè en aquesta família només n’hi ha un. I a sobre amb ben poca fortuna, pobre. Es tracta de plugim, un mot que hauríem de fer servir molt més per evitar que caigui en desús sota l’embat del basquisme txiri-miri, que jo ja sé que us agrada molt per la sonoritat que té, però que, precisament perquè disposem d’aquest expressiu plugim, no ens fa cap falta ni una.
Vistos verbs i substantius, només ens queden, és clar, els adjectius. Que, en canvi, sí que en són uns quants. I amb un bon repertori de sufixos, com si la mare pluja hagués decidit que a la seva família no n’havia de faltar cap. El primer és plugenc, del qual, per cert, en neix un dels més barrocs de la família, emplugencat, una paraula que a mi em fa pensar en poetes desvagats allargassant la tarda; ni l’he sentida mai ni sé on la fan anar, però mira, la tenim plantada al diccionari. No gaire més quotidians però més “reals” sí que són plugisser, amb aquest sufix que fa que s’assembli tant a fugisser; plujà (que ves per on també ha esdevingut cognom per la banda de Banyoles, Olot, Camprodon…), plujat i el més normalet de tots, plujós. Que, tot i així, tampoc fem anar gaire, a diferència del seu equivalent castellà, lluvioso, que els veïns gasten molt més. Coses de gustos, oi?
I finalment l’estrella de la família. Que no us sonarà, però segur que us agradarà: pluig. Què vol dir? Doncs ‘que porta pluja’. Segons el diccionari d’Enciclopèdia Catalana, ‘dit del vent que porta pluja, que bufa alhora que plovisqueja’. Un vent pluig. Bonic, oi? Us veuríeu amb cor d’etzibar una frase com ara, posem, “Aquest vent el veig força pluig”? Això sí que seria de C2, i no els que regalen als instituts. Apa, doncs, a practicar.
