Em dic Pere Perdigó, soc de Vulpellac i he dedicat la vida a treballar la fusta. Ara que les mans ja no tenen la fermesa d’abans, encara em miro una post i hi endevino els plecs d’una túnica, les fulles d’una columna o el rostre d’un sant. Potser és això, l’ofici: aprendre a veure dins la matèria allò que encara no hi veu ningú.
Em van batejar a l’església de Sant Julià de Vulpellac el 4 d’octubre de 1559. El pare es deia Montserrat i era abaixador, un ofici relacionat amb l’acabat dels draps. La mare es deia Caterina. Ni el pare ni l’avi patern no eren fusters. Amb el meu germà Gaspar vam encetar aquest camí, i altres Perdigó l’han continuat.
Em vaig casar amb l’Esperança, filla d’un pagès de les Penelles, al bisbat d’Urgell. A Vulpellac hi vam batejar quatre fills: la Marianna, la Caterina, la Maria Àngela i l’Onofre. La feina ens va portar a viure en altres llocs, però no vam perdre el lligam amb el poble.
A la Bisbal em coneixien com a mestre fuster i imaginaire. També vaig formar part del Consell General de la vila, la “Trenta-sisena”, en representació del braç mitjà. Vam viure al carrer del Pou de les Donzelles. Entre la família, el taller i les obligacions de la vila, els dies passaven de pressa.
Però hi ha una feina que recordo especialment: el retaule major de Sant Esteve de Bordils.
L’any 1608, els representants del poble em van encomanar un retaule per a la capçalera de l’església. Volien una obra ambiciosa, que acompanyés durant generacions els bateigs, els casaments, les festes i els comiats dels parroquians.
El 24 de febrer vam formalitzar el contracte davant del notari Pere Canals. Els set síndics que representaven el municipi van deixar ben establerts els materials, els pagaments, les garanties i el termini. Em van donar tres anys per executar l’obra. Si no complia, podien fer-la acabar per un altre mestre a costa meva.
Diversos pagesos de Vulpellac em van fer de fiadors. També ells van comprometre els seus béns. Quan algú responia per un mestre, s’hi jugava més que una bona paraula.
L’encàrrec em va obligar a traslladar-me a Bordils amb tota la família. Calia treballar a prop de l’església, seguir el muntatge i comprovar que cada peça encaixava al seu lloc. El retaule havia de créixer dins el temple, adaptat a l’espai que l’havia d’acollir.
Vaig començar pel peu de pedra. La pedra havia de sortir de la pedrera de Celrà: jo n’assumia l’extracció i el poble s’encarregava de transportar-la fins a Bordils. El contracte exigia que fos ben picada i brunyida, amb el portal de Sant Feliu de Girona com a referència.
Aquell basament havia de sostenir tota l’obra. Abans de pensar en els rostres dels sants o en els ornaments, calia assegurar-ne el suport.
El setembre de 1608, Antoni Moret i Baldiri Roca, fusters i imaginaires de Girona, van venir a examinar-lo. El van trobar acceptable, però em van demanar algunes correccions: netejar les juntures, repassar les motllures i ajustar determinats acabats. Cada part havia de correspondre amb la següent, i els pagaments depenien de l’aprovació dels experts.
Damunt la pedra vaig alçar el cos de fusta. Em van exigir fusta d’arbre blanc, bona i seca. La tria era essencial: una peça inadequada podia obrir-se, deformar-se i comprometre la feina de molts mesos.
Abans de veure-hi una figura, hi havia hores de preparació, encaixos i ajustaments. Després venia la talla: donar profunditat a un plec, expressió a una cara o moviment a una fulla. La gúbia avançava a poc a poc. La fusta que en treies ja no la podies tornar a posar.
Vaig treballar a partir d’una traça que ja estava preparada i que em va correspondre pagar. Però el projecte va canviar mentre l’executava. El primer contracte permetia introduir-hi modificacions, sempre que ens poséssim d’acord sobre la feina i el preu.
I de modificacions, n’hi va haver.
El juny de 1609 vam signar una segona concòrdia per ampliar i modificar el retaule. El novembre en vam formalitzar una tercera. El preu inicial, de 940 lliures barceloneses, va arribar a les 1.390. Cada afegit comportava més material, més talla i més jornals.
El conjunt es va organitzar en cinc carrers verticals, separats per columnes i distribuïts en diversos nivells. Els extrems es van adaptar a la forma de l’absis. Al primer cos hi vaig treballar l’ordre jònic; al central, el corinti, i al superior, el compost. Les cornises, els frisos i les motllures van donar continuïtat a aquella arquitectura de fusta.
Els síndics també van decidir quines imatges hi havien de figurar. Sant Esteve, patró de la parròquia, va ocupar el lloc principal, amb sant Llorenç i sant Vicenç als costats. Al nivell següent hi vam disposar la Mare de Déu, sant Joan Baptista i sant Jaume. Més amunt, sant Bartomeu, sant Sebastià i sant Miquel.
Entre les fornícules vaig treballar plafons en relleu amb les històries que els representants del poble van escollir. La comunitat tenia veu en allò que havia de presidir la seva església.
Al capdamunt hi vam situar el Calvari: Crist crucificat, Maria i sant Joan, amb els dos lladres als costats. I als marges vaig dibuixar i tallar les polseres, unes peces ornamentals que emmarcaven el conjunt.
Mentre treballava les figures, pensava en els ulls que les mirarien des de baix. Un gest massa petit es perdia amb la distància; un plec poc profund quedava esborrat per la llum. Calia que cada imatge es pogués entendre des del lloc que ocupaven els fidels.
Això era el que buscava amb les eines: que la fusta adquirís una presència, que una figura pogués transmetre serenor, dolor o esperança sense dir ni una paraula.
Ara, quan penso en Bordils, em venen al cap la pedra de Celrà, les peces de fusta encara per treballar i les visites dels síndics. Recordo les correccions, els canvis de projecte i les hores dedicades a detalls que potser molts ulls no arribaran a descobrir.
Però també penso en la gent que entra a l’església i aixeca el cap.
Si algun dia hi aneu, atureu-vos davant del retaule. Mireu com les columnes acompanyen les figures fins a la volta. Resseguiu-ne els relleus i els ornaments.
En algun d’aquells plecs, en alguna d’aquelles fulles, hi trobareu una mica de la meva vida.
Pere Perdigó va morir el 15 de gener de 1639, als setanta-nou anys. El registre de defuncions de Vulpellac el va identificar com a escultor i va deixar constància que no havia fet testament. El retaule de Bordils va presidir l’església fins que va ser cremat el 1936. Una fotografia antiga de Gaspar Jou i els documents estudiats per Dora Santamaría i Colomer en preserven la memòria.
Bibliografia
- SANTAMARÍA I COLOMER, Dora. «Pere Perdigó, escultor de Vulpellac (1559-1639)». Estudis del Baix Empordà, núm. 9 (1990), p. 141–159.
