En Bernat va fugir aquella matinada de juliol del 1348 amb només allò que portava a l’esquena: un farcell amb pa sec, una capa raquítica i el record —ple de pudor i desesperació— de la seva família morta a Barcelona. L’aire de la ciutat s’havia convertit en una escuma invisible que s’esmunyia pels carrers, carregada de la malaltia, la brutícia i els laments dels que encara s’atrevien a respirar. La pesta, deien els més vells, era un càstig diví, una purga del pecat que havia infectat el món. Però en Bernat no compartia reflexions ni culpes. Només fugia, cap al nord, cap a on terres més verdes i fresques podien amagar-lo de la mort.
Quan va albirar la Bisbal, més enllà dels dominis de Barcelona, es va permetre, per fi, aturar-se a l’ombra d’una alzina vora un camp segat. Feia hores que no sentia gemecs ni badalls d’angoixa; el silenci de la zona, amb els seus camins deserts i clapes de bosc, gairebé el coïa. La seva ànima portava dies embriagada de por, però en aquell instant l’única cosa que el preocupava eren les ombres que s’allargaven i el fet que, ben aviat, la nit l’engoliria com havia fet amb tanta gent que havia conegut.
Un pagès vell que collia farratge, segurament masover d’algun mas, el va veure abans que ell pogués amagar-se.
—Tu! Noi! —va cridar amb una veu dura, desgastada. Als seus peus, un gos magre lladrava amb poca convicció.
En Bernat no sabia què respondre, però aquelles terres no semblaven tan diferents de la seva Barcelona natal. Els pagesos, amb motiu o sense, desconfiaven sempre dels desconeguts. Si fugies, una història ben escollida et podia salvar la vida.
—Salut, bon home! Sóc un viatger de Tarragona, cercant feina en el camp cap al nord! —va improvisar amb una veu suposadament ferma, amagant la feblesa de la gana que li ballava al ventre.
El vell va atansar-se, amb els ulls arrugats sospitant de llarg.
—Tarragona, eh? I què en fas, per aquestes terres? Una plaga no fuig més ràpid que una maledicció. No seràs pas portador de desgràcies, oi?
El masover no era beneit; sabia de què fugien els homes quan se’ls veia aclaparats pels ulls enfonsats. Però en Bernat havia après a sobreviure.
—Portador de desgràcies, jo? He perdut la meva dona i els meus fills, bon home. Què podria portar si no la pena? —va dir, fixant la mirada al terra, amb un to calculat, prou digne per no semblar covard però prou humil per invocar la pietat.
El vell va sospirar, i després d’un llarg minut, va fer-li un gest imperiós.
—Vine, doncs. Però has d’entendre que aquí les nostres mans són fortes i les lleis del poble, rectes. Si em dones motius per desconfiar de tu, seré el primer de fer-te fora. Has entès? —va dir, assenyalant la seva masia al lluny.
En Bernat va assentir. Què més podia fer? Si volia menjar, hauria de disfressar els seus secrets amb la millor de les mentides.
A la Bisbal, com a molts dels pobles del comtat de Girona, encara no s’havien vist afectats pels estralls de la pesta. Era estiu, i les cases de pedra esquitxades pel sol del matí continuaven plenes de vida, amb el murmuri de les dones rentant roba al riu, els bous llaurant les planes i els infants jugant sense més preocupació que no caure dins dels recs. Les persones vivien la seva rutina com si els fos possible mantenir a ratlla la plaga amb tan sols un murmuri de precs a Déu i cançons per estroncar la por.
Quan en Bernat va posar el peu al poble acompanyat d’en Jaume, el masover que l’havia recollit, algunes mirades es van alçar del seu treball. La gent de la Bisbal estava més preocupada que de costum; feia temps que els havien arribat notícies de llocs propers com Girona o Barcelona, on la mort s’havia estès com una foguera encesa. Però la vila encara resistia, protegida per la seva distància i la devoció a la Mare de Déu dels Àngels.
La casa d’en Jaume estava a la vora del poble, apartada pels camps, i en Bernat hi va trobar el refugi nou que necessitava. A canvi de la seva feina llaurant la terra, els masovers li donaven menjar i una pallissa per dormir. Encara que li pesava l’ànima plena dels records de Barcelona, va aprendre a somriure i a parlar poc. Però la por, aquesta, mai l’abandonava.
I amb raó.
Una setmana després de la seva arribada, les primeres febres van començar. En Joan, el fill d’un dels pagesos, va caure al mateix camp on havia treballat, perdent tota força sobtadament. Dos dies més tard, van començar a aparèixer els bonys negres darrere les orelles del noi, i la seva mare, histèrica, va cridar al capellà per beneir-lo. Però res no el va salvar. En menys de cinc dies, en Joan era mort, i la seva mare, que fins i tot s’havia atrevit a besar el seu cadàver, va començar a tossir al cap de poques hores.
En Bernat, treballant als camps mentre escoltava com els rumors creixien entre els veïns, es va sentir com si el pes d’una llosa li caigués sobre el cos. Ho sabia. Ell havia portat la pesta amb la seva supuració humida, amb les mateixes robes que portava llavors. Les rates de Barcelona que havien enganxat la malaltia al seu farcell havien estat el cavall invisible del desastre.
El poble, desconcertat, va començar a murmurar. Però era només una qüestió de temps.
La pesta va estendre’s amb rapidesa per la zona com la fumera d’un foc que ningú sabia d’on havia sorgit. Un veí rere l’altre patia febres i llençava malediccions contra els cels, buscant un culpable humà per la tragèdia. Entre ells, en Bernat, que havia estat una presència sobtada, però que mantenia un misteriós silenci mentre els altres defallien, i això va començar a despertar sospites.
—Què en sabem d’aquest Bernat? El va portar en Jaume com qui troba una serp a la muntanya! —va cridar una dona, assenyalant-lo durant un consell improvisat a la plaça major del poble.
—Però si ens ha ajudat a treballar —va defensar-lo en Jaume, tot i que les seves pròpies paraules ja no duien el pes original.
Al capellà, a qui tothom reverenciava com a figura d’autoritat, no li va costar donar una primera resposta que ningú no s’havia atrevit a dir ben alt encara:
—Potser, només potser, aquest home no ens porta més que allò que ens havia de venir per culpa dels nostres pecats. Preguntem això: d’on vingueres, Bernat?
En Bernat no va aixecar mai els ulls. Amb un nus al coll que era més fort que qualsevol mentida que hagués dit abans, només es va limitar a admetre:
—Jo… venia de Barcelona.
Un silenci espès va cobrir la plaça. Ningú no va dir res, però sabien que Barcelona era l’epicentre del desastre.
Aquella nit, els homes del poble, encegats pel terror propi d’aquells dies apocalíptics, van encendre una foguera al centre del poble. Ells mateixos, sense esperar més plagues ni desgràcies, van envoltar en Bernat i el van obligar a confessar les seves mentides.
Poc abans de la sortida del sol, els crits del fugitiu es van aturar. Però la pesta, tossuda i implacable, no va cessar amb la seva mort, i el poble va acabar tan devastat com qualsevol altre.
1348, any clau
La pesta va arribar a Catalunya a principis del 1348 pel port de Barcelona, portada per vaixells comercials procedents del Mediterrani oriental o d’Itàlia. Es va escampar ràpidament per les grans ciutats com Barcelona, Tarragona i Girona i, a través de les rutes comercials, també va afectar zones rurals com Vic, Lleida i el Rosselló.
La pesta va provocar una pèrdua demogràfica devastadora, amb una disminució de fins al 60% de la població. Ciutats com Barcelona van quedar desbordades de cadàvers, mentre molts pobles i comunitats rurals quedaven despoblats. Comarques com l’Empordà, el Segrià i el Pla de l’Estany van veure trencades les seves estructures socioeconòmiques per la manca de mà d’obra i la desaparició de famílies senceres.
El caos i la desesperació van derivar en diverses conseqüències:
- Agricultura i comerç: La manca de treballadors va causar l’abandonament de camps, la disminució de la producció agrícola i l’encariment dels aliments. Les rutes comercials es van interrompre i les ciutats portuàries se'n van ressentir.
- Redistribució de poder: Amb la població reduïda, els pagesos supervivents van guanyar capacitat de negociació, la qual cosa seria clau per a les futures revoltes remences.
- Crisi espiritual i superstició: La pesta es va considerar un càstig diví i va fomentar les pràctiques penitencials, com flagel·lacions col·lectives, i actes de fe.
- Violència contra els jueus: Els calls jueus van ser assenyalats com a culpables de la pesta, acusats falsament d’enverinar pous o de propagar la malaltia. Es van produir atacs violents contra les comunitats jueves, com l'assalt al call de la Bisbal el 1391, acusant-los falsament de propagar la pesta.
- Por i supersticions: Es buscaven explicacions mítiques com alineacions planetàries o dimonis, mentre el pànic alimentava la violència i la desconfiança.
Després de la pesta, Catalunya va entrar en un període de transformació. Molts pobles van quedar abandonats, la societat es va reorganitzar i es va produir un canvi en les relacions de poder entre senyors i pagesos, incrementant les tensions socials. Culturalment, la pesta va marcar un abans i un després, amb un fort enfocament en la mort i la fragilitat humana.
Aquest episodi devastador no només va marcar la història de Catalunya per la seva mortalitat extrema, sinó també perquè va accentuar conflictes socials, econòmics i religiosos que van deixar cicatrius durant dècades.
