Fa molts segles, en un racó del Baix Empordà, a les faldilles del poble de Canapost, existia un indret que, tot i la seva aparent calma actual, va ser testimoni d’una intensa activitat: els Clots de Sant Julià. Aquest lloc, avui cobert de vegetació i mig colgat pels sediments, amaga un passat vinculat a la força de mans humanes i la persistència de la natura.
Era l’època medieval, quan els mestres picapedrers treballaven amb destresa i paciència el gres, una roca sedimentària de tonalitats càlides —ocres, taronges, grogues— que es podia extreure amb relativa facilitat, però que era prou resistent per perdurar al llarg dels segles. Aquesta pedra va esdevenir crucial per construir castells, esglésies i nobles edificis de la regió. És segur que pedres extretes d’aquests clots es van emprar per construir Peratallada, el castell de Vulpellac, el de la Bisbal, els murs de moltes masies i construccions religioses com la mateixa església romànica de Canapost o la de Sant Martí de Llaneres, que han perdurat fins avui.
Però molt abans que les mans dels picapedrers medievals hi treballessin, la història dels Clots podria remuntar-se a temps remots. A prop, en llocs com Ullastret, el gran poblat ibèric, és fàcil imaginar l’activitat constant d’una civilització que cercava materials a l’entorn per construir les seves fortaleses i temples. Sabem que utilitzaven pedra calcària i sorrenca, abundants a la zona, i s’ha pogut confirmar que el gres d’aquests Clots va ser tallat i transportat seguint les antigues vies comercials, com el camí d’Empúries, una ruta que connectava el port de la costa amb els pobles de l’interior.
Al llarg dels anys, els Clots de Sant Julià van anar acumulant una història rica, que no només es limita a l’explotació del seu subsòl. Al seu voltant, i fins i tot a l’interior d’aquestes pedreres, s’hi han trobat restes que parlen d’un passat que abraça diverses civilitzacions i creences. Al cim dels Clots es troba el curiós Tron de la Reina, un antic hipogeu que, segons la llegenda, era un seient màgic, però que en realitat va ser una tomba del calcolític. Prop d’allà, el desaparegut menhir del mas Gros i la cista del mas Puigsec connecten aquests Clots amb el fenomen megalític de la regió.
Amb el pas dels segles, aquestes pedreres anaren caient en desús. La natura va fer la seva feina, cobrint les cavitats amb terra i vegetació. Els forats, molts de profunditats i amplades sorprenents, van passar de ser espais de treball a convertir-se en petits clots, envoltats de roures i pins. La vida salvatge va trobar refugi en un indret que, un mil·lenni enrere, havia conegut la força del treball humà.
Tot i aquesta transformació cap al silenci, els Clots mai han abandonat del tot la conversa dels qui miren enrere, cercant respostes al passat. Hi ha qui diu que els primers cristians van ser martiritzats aquí, una llegenda que el mateix topònim de Sant Julià sembla alimentar. A prop d’aquests clots, hi ha les marques d’antics pobladors: restes ibèriques, materials romans i fins i tot un possible taller de picapedrers. Però potser la història més impressionant sigui la magnitud de tot el que va sortir d’aquí. Es calcula que es podrien haver extret, entre les de Sant Julià i les del Mas Torró, molt properes, més de 50.000 metres cúbics de pedra, una quantitat que supera la d’algunes de les pedreres més famoses, com les del Mèdol a Tarragona, o les de Muntanyans a Altafulla.
Tres anys tancats i sense data de reobertura: Cap on van els Clots de Sant Julià?
Aquests clots, amb més de vint grans obertures i altres pedreres veïnes com les de la muntanya d’en Torró, no només van servir per a construir edificacions locals, sinó que la seva producció de pedra va deixar una empremta molt més àmplia, arribant a llocs emblemàtics de la història i la cultura catalana. A banda dels clàssics espais com Empúries, on la pedra sorrenca podria haver reforçat muralles i edificis d'aquest important assentament grec i romà, o Girona, amb la seva estratègica situació i construccions perdurables, també es van aportar materials que probablement van servir al poblat ibèric de Sant Sebastià de la Guarda a Llafranc, un enclavament vital per a l’època ibèrica situat a la costa.
També ens trobem amb altres poblats ibèrics com Castell, a Palamós, que es beneficiaria de la proximitat d’aquests recursos. Però no només això. La pedra extreta dels Clots de Sant Julià sembla que també va viatjar cap a jaciments i poblats més petits o menys coneguts, però que formaven part de la xarxa ibèrica i romana del Baix Empordà, com ara Ullastret, el principal poblat ibèric de la península fins al segle II aC. A partir d'aquí, altres jaciments, com els del Puig Rodon a Corçà, Santa Cristina, també a Corçà, o fins i tot el Mas de Dalt, a Canapost mateix, podrien haver rebut subministrament d'aquesta pedra.
Encara més enllà, els materials van arribar a petits assentaments i llocs d'interès arqueològic com els Tolegassos a Viladamat o Vilarenys, a Vall-llobrega. També es relacionen amb construccions a localitats tan variades com Aqua Calidae (Caldes de Malavella), famosa per les seves aigües termals i ruïnes romanes, o els Trofeus de Pompeu, a la Jonquera, que connecten aquest material amb una llarga tradició històrica i militar.
Aquest extens ús del gres empordanès reforça la idea que aquests Clots, i les altres pedreres veïnes, eren una font estratègica de materials, no només per la construcció de fortaleses i poblats costaners i interiors, sinó també per petits assentaments que formaven part de la bipolaritat Ibèria-Roma a la regió. Aquest fet confirma com, en el transcurs de la història, pedreres com aquestes van jugar un paper fonamental per connectar els homes amb la terra, i el Baix Empordà amb les seves cultures successives.
Els Clots de Sant Julià van ser declarats BCIN (bé cultural d'interès nacional) l'any 2006, vinculats a la ciutat ibèrica d'Ullastret, per la gran importància històrica relacionada amb l'activitat dels ibers. Són un testimoni mut de la relació entre l’home i la terra. Un espai on el passat està escrit a les parets treballades a mà, i a les pedres que, des d’aquest punt, van viatjar per donar forma a muralles i temples. És un indret que, malgrat el silenci que hi regna avui, parla de treball, esforç i vida. Un racó del Baix Empordà que guarda, en les seves cavernes i a l’ombra dels seus arbres, fragments d’històries que esperen ser desxifrades.
Bibliografia
Rocas i Gutiérrez, Xavier; Roqué, Carles; Pallí, Lluís. Els Clots de Sant Julià (Forallac, Baix Empordà): Anàlisi geoarqueològica. Estudis del Baix Empordà, núm. 21, 2002, p. 17-86. Sant Feliu de Guíxols.
Clots de Sant Julià. Viquipèdia.
