No cal allunyar-se gaire de Cruïlles per trobar un indret on el temps sembla caminar més a poc a poc. Al barri de les Terreres, entre camps i camins coneguts de generacions, s’alça l’ermita de la Mare de Déu d’Esperança. La capella queda gairebé amagada entre la casa de l’ermità, les dependències laterals i el gran porxo que protegeix l’entrada. Aquesta discreció explica una part del seu encant. Esperança no ha estat mai només una església: ha estat refugi d’ermitans, lloc de prometences, escenari d’aplecs i punt de trobada dels habitants de Cruïlles i dels pobles de l’entorn.
Una ermita anterior a 1413
La primera referència documental coneguda data del 13 de maig de 1413. Una visita del vicari episcopal deixà constància de la capella i explicà que havia estat reedificada poc abans. Per tant, la història de l’Esperança havia començat abans, possiblement al final del segle XIV o encara més enrere. No sabem quina forma tenia aquell primer edifici ni qui en promogué la construcció. És considerada l’ermita més antiga del bisbat de Girona dedicada a aquesta advocació mariana. En els primers temps, l’indret hauria acollit anacoretes i ermitans que hi cercaven retir i contemplació, però que també tenien cura de la capella, rebien els pelegrins, recollien almoines i mantenien viva la relació amb la comunitat.
Una ermita medieval vestida de barroc
L’edifici actual és el resultat de reformes successives. Una llinda de la casa de l’ermità porta la data de 1606; les dependències laterals es construïren o reformaren pels volts de 1700, i a la capella apareix la data de 1755, probablement relacionada amb una intervenció important. Finalment, les cobertes i el porxo foren renovats el 1833. Per això podem parlar d’un santuari d’origen medieval que avui presenta, sobretot, l’aspecte d’una construcció barroca popular dels segles XVII i XVIII, completada durant el primer terç del XIX.
La capella té una sola nau coberta amb volta de llunetes i dues capelles laterals a cada banda. A ponent, la teulada forma un gran porxo sostingut per una columna esvelta. Aquest espai aixoplugava els pelegrins i permetia prolongar la celebració cap a l’esplanada quan la gentada de l’aplec no cabia dins l’església.
La trona que mirava cap a l’aplec
Al porxo, que podríem considerar un atri, es conserva una singular trona semicircular de pedra sorrenca. Al frontal hi ha la Mare de Déu amb l’Infant i, a la base, un cap alat. Una inscripció parcial diu: «FRAN ANTOLI COLLS ME FECIT FRA IAUMA…». La lectura incompleta no permet assegurar-ne l’autor o el promotor, però l’expressió llatina me fecit significa «em va fer». Des d’aquesta trona es devia predicar als fidels reunits sota el porxo o escampats per l’esplanada. La pedra ens parla, doncs, d’aplecs nombrosos i d’una devoció que desbordava la petita capella.
De la pregària al dinar de germanor
L’Aplec d’Esperança ha mantingut viva aquesta funció col·lectiva. La celebració ha combinat tradicionalment la missa, el rosari, les sardanes i el dinar de germanor. S’hi anava per complir una prometença o demanar protecció a la Mare de Déu, però també per retrobar parents, compartir notícies i menjar plegats. Una cobla dels goigs expressava amb senzillesa la confiança dels devots:
Sortint de vostra ermita
un do us demanaré:
que em torneu la visita
l’instant que em moriré.
Les parets cobertes de gràcies
Quan una pregària semblava haver estat escoltada, el fidel podia oferir un exvot en compliment d’una prometença. Podia ser una petita pintura d’una malaltia, un part difícil o un accident, però també una figura de cera, una fotografia, una joia, una peça de roba o unes crosses. No disposem d’un inventari dels exvots de l’Esperança, tot i que la seva presència forma part de la memòria del santuari. Eren una crònica popular de les pors de la gent: la criatura malalta, la febre que no remetia, el carro bolcat, l’home que no tornava o la collita amenaçada per una tempesta. Molts devien desaparèixer durant el saqueig de 1936. Si encara se’n conserva algun en una casa particular, recuperar-ne la història seria rescatar una veu que no acostuma a aparèixer als arxius.
El saqueig de 1936 i el capellà desaparegut
L’any 1835, la desamortització afectà també l’Esperança. Tres famílies de Cruïlles i l’Ajuntament recuperaren posteriorment els béns i, en un document de 1858, renunciaren als drets que hi poguessin tenir i reconegueren la parròquia com a única propietària.
El juliol de 1936 arribà l’episodi més destructiu. L’ermita fou saquejada i desmantellada, i se’n destruïren l’altar i diverses imatges. Es pogueren salvar, tanmateix, la imatge de la Mare de Déu i un retaule gòtic. Després del saqueig, el capellà de Cruïlles va desaparèixer. Gairebé tothom el suposava lluny del poble, fugint de la persecució, però la realitat era ben diferent: continuava molt a prop, amagat a la mateixa ermita d’Esperança.
La capella acabada de profanar es convertí així en refugi. Mentre al poble cadascú imaginava una destinació diferent, el sacerdot restava ocult en alguna dependència del conjunt. Algú devia saber on era, portar-li menjar i guardar el secret. En un poble petit, fer veure que no se sabia res podia ser també una manera de protegir. L’autèntic refugi no foren només les parets de l’ermita, sinó el silenci dels qui coneixien la veritat i decidiren no revelar-la.
Una memòria encara viva
La recuperació de l’ermita després de la guerra fou lenta i possible gràcies a molts veïns i a diverses institucions. El 1992 es constituí la Fundació Privada Mare de Déu d’Esperança, encarregada de gestionar el conjunt. El 16 d’abril de 2001, el bisbe Jaume Camprodon beneí la campana actual, donada per la família Darnaculleta.
Encara queden preguntes: com era l’edifici anterior a 1413, qui construí la trona, on anaren a parar els exvots i qui ajudà el capellà amagat el 1936. Però Esperança ha sobreviscut perquè cada generació l’ha sentit una mica seva. Uns hi portaren pedra i fusta; d’altres hi oferiren un exvot, salvaren una imatge o guardaren un silenci. Per això no és només una ermita barroca bastida damunt d’un origen medieval. És un dipòsit de la memòria de Cruïlles i la confiança que, rere cada silenci del passat, encara queda una història per descobrir.
Fonts principals
MARQUÈS I SURIÑACH, Joan. Història de l’Ermita de la Mare de Déu d’Esperança, Cruïlles. Fundació Mare de Déu d’Esperança, 2005.
També: web de la Fundació, Inventari del Patrimoni Festiu de Catalunya, Pobles de Catalunya i Goigs de la Mare de Déu de l’Esperança.
