"La gestió és el més important", ressona darrerament des dels altaveus de la política institucional, una frase encunyada pel president de la Generalitat, Salvador Illa, que el govern sociovergent de la Bisbal d'Empordà (PSC i Compromís per la Bisbal-Junts) s'ha fet seva com un mantra absolut. Avui dia ens volen fer creure que l'únic objectiu d’un ajuntament és que els números quadrin, salvar tràmits burocràtics i tenir beneficis substanciosos a finals d’exercici; això és una «bona gestió». Ens venen la bona gestió com l’objectiu últim quan en realitat només és l'eina bàsica per a fer política institucional.
La realitat del nostre municipi és una altra. La política de l'actual govern és monòtona, mancada d'ambició i profundament conformista. El govern sociovergent s’ha instal·lat en el còmode i perillós "qui dia passa, any empeny". Es dediquen gairebé en exclusiva a projectar obres per millorar carrers —que, ep!, no dic que no s’hagi de fer— i mentrestant, en els grans reptes que defineixen la vida de la gent, es limiten a fer quatre gestos per anar complint l’expedient.
La gestió, per se, és una condició necessària, evidentment, però és totalment insuficient. Si l'únic que necessitem és algú que controli permisos, lleis i procediments podem deixar-ho tot en mans dels tècnics municipals, que ja funcionarà. A algú ja li agradaria que fos així. Tot i això, la part política és la que ha d'indicar una direcció i els objectius que es volen aconseguir, a la vegada que s’arremanga i hi rema.
La política municipal ha de fer, no només gestionar. Si no, aquesta manca de voluntat política es tradueix en una paràlisi disfressada de prudència. En comptes d’apostar per una millora dràstica i valenta dels serveis públics, el govern esdevé addicte als “contractes pont”. Gestionen un mentrestant perpetu, esperant el moment idoni que mai arriba per fer el salt que realment es necessita. I com diuen, mentre un espera, desespera. Estem immersos en un món abocat a la inestabilitat, a la pobresa i a la intolerància, on uns pocs que tenen poder protegeixen els seus interessos i el seu patrimoni davant la passivitat de qui hauria de defensar la majoria i no a l’inrevés.
Amb l’"anar fent i ja veurem" sociovergent és pràcticament impossible abordar l'emergència habitacional de la Bisbal, el desnivell social creixent, l'ocupació precària o l'opressió de la nostra llengua. No farem la Bisbal resilient al canvi climàtic posant només plaques solars als edificis municipals. Tampoc garantirem un habitatge digne per a tothom aprovant només el Pla Local d’Habitatge, i molt menys arribarem a l’índex de reciclatge que pertocaria —amb la rebaixa de la taxa de residus que es mereixen les veïnes— canviant els contenidors per uns de nous.
Sabem perfectament que els ajuntaments són l’administració més collada i limitada a nivell legal i fiscal per l'estat espanyol. Precisament per això cal independitzar-nos-en i fer arribar el projecte de ruptura a tots els nivells institucionals per fer aquest camí viable. Mentre això no passa, hi ha marge si hi ha voluntat. No és fàcil, ningú diu que ho sigui. Calen accions valentes per arribar als límits de la llei i conquerir drets en comptes d’anar-los perdent a comptagotes.
La Bisbal necessita urgentment deixar enrere aquesta desídia institucional i omplir-se d’il·lusió, motivació i esperança. Necessitem un govern amb ganes, amb empenta i amb la valentia necessària per a prioritzar la transformació social per sobre de la comoditat de l’anar fent. Les nostres veïnes no només han de poder "sobreviure" a la Bisbal: han de poder-hi viure amb dignitat, en comunitat, amb bona convivència i ser-hi felices. Gestió sí, evidentment, però transformació i drets per sobre de tot. No ens conformem amb el mentrestant.
Enric Llensa és regidor a la Bisbal per la CUP
