Quan vam dedicar un article a en Pere Perdigó, l’escultor de Vulpellac vinculat a la Bisbal que va construir el retaule major de Bordils, ens va quedar una pregunta: què en sabíem, dels altres membres de la família que també havien treballat la fusta? Un estudi de l’Erika Serna i en Santi Soler, publicat el 2004, ens permet estirar aquest fil a través de dos contractes de retaules i de diversos documents familiars.
Una d’aquestes notícies ens situa el 2 d’octubre de 1694. Poc abans de morir, en Pere Perdigó i Salom —un escultor posterior a en Pere de Bordils— va deixar al seu fill Pere, també escultor i establert a la Bisbal, tota la ferramenta i altres mobles. Al testament hi figurava una dotzena de ferros d’escultor, petits i grossos: les eines amb què havia treballat i que ara passaven a la generació següent.
La documentació permet seguir l’activitat dels Perdigó entre els segles XVI i XVII, encara que no sempre se’n poden precisar els parentius. Per trobar un dels seus tallers cal recular fins a les darreries del segle XVI.
Els Perdigó van viure en una època en què les esglésies generaven feina per a diversos oficis. Un retaule podia reunir l’estructura de fusteria, la talla de les figures i els ornaments, i el treball posterior de pintura i daurat. Els contractes dels nostres escultors ens descriuen sobretot la feina sobre la fusta; no ens autoritzen a atribuir-los també la policromia. Cal imaginar aquestes obres dins d’un procés en què podien intervenir diferents professionals.
L’11 de març de 1594, en Montserrat Perdigó, fuster de la Bisbal, va acordar amb en Joan Coll, pagès de Regencós i responsable aquell any de l’obra de la capella de Sant Vicenç, la construcció d’un retaule dedicat a la Mare de Déu del Roser.
El contracte establia les dimensions i els materials. La Mare de Déu havia de ser de xiprer i, si l’espai ho permetia, havia de fer quatre pams d’alçada, aproximadament vuitanta centímetres. Als seus peus hi figuraria sant Domènec, agenollat i amb les mans juntes, d’un pam i mig. Per a la resta del conjunt s’especificava fusta d’arbre blanc.
Es prenia com a referència la imatge del Roser de l’església de Begur, parròquia de la qual aleshores depenia Sant Vicenç de Regencós. El retaule s’havia d’adaptar a la volta de la capella i havia de quedar acabat durant el mes de juny.
En Montserrat faria la feina a casa seva, a la Bisbal. Els responsables de la capella pagarien el transport fins a Regencós, però, si alguna peça es trencava pel camí, l’artesà l’hauria de reparar a càrrec seu. També li corresponia instal·lar el retaule, amb la manutenció coberta mentre durés aquesta tasca.
El preu era de trenta-quatre lliures, repartides en diversos pagaments; el darrer es faria amb el retaule acabat, rebut i col·locat. Si hi havia discrepàncies sobre el resultat, l’examinarien dos experts, un d’escollit per cada part. Les clàusules deixaven ben lligades les responsabilitats de l’artesà i dels qui li encarregaven l’obra.
Aquell retaule estava destinat a una església anterior a l’actual temple de Regencós, construït a començament del segle XIX. El contracte ens conserva així una notícia d’aquell edifici poc conegut i del seu espai dedicat al Roser.
Entre l’encàrrec de Regencós i el de Saldet hi va haver dècades de trasbalsos. La guerra dels Segadors va afectar profundament el país, però no va aturar tota l’activitat artística. En Francesc Miralpeix i en Xavier Solà han documentat que, durant la guerra de Separació, entre 1640 i 1653, a Girona i rodalia es van continuar contractant retaules, imatges i altres obres religioses. Hi intervenien rectors, canonges, obreries parroquials, confraries, convents i particulars.
Un exemple és el retaule del Roser del convent de Sant Domènec de Girona, encarregat el 1649 a l’escultor Josep Tramulles i al fuster Joan Cisterna. La devoció mobilitzava recursos fins i tot en temps difícils. Darrere dels grans conjunts i dels encàrrecs petits hi havia comunitats que prenien decisions, reunien diners i escollien els mestres que havien de donar forma a les seves imatges.
Gairebé mig segle després, el 30 de juny de 1686, els Perdigó van assumir un altre encàrrec. L’acord es va formalitzar a l’Armentera i l’obra estava destinada a l’església de Santa Eugènia de Saldet.
Quatre pagesos del poble —Sebastià Llausàs, Miquel Clarà, Joan Puig i Bernat Sabater— van contractar en Pere Perdigó i Salom, mestre escultor de Vulpellac, i el seu fill Pere, que habitava a la Bisbal.
La data de lliurament probablement tenia una raó ben concreta. Els Perdigó havien de deixar el retaule instal·lat l’11 de setembre, dia en què Saldet celebrava la festa de santa Eugènia. Tot fa pensar que el poble volia tenir l’obra a punt per a la diada de la patrona. Aquell termini de poc més de dos mesos pren així un altre sentit: darrere les obligacions del contracte podem entreveure una comunitat que esperava celebrar la festa amb el retaule nou. Cobrarien trenta dobles d’or, una part de les quals ja havien rebut. La resta es pagaria al juliol i després de la col·locació i l’examen de l’obra.
Com a Regencós, dos experts havien de comprovar-ne el resultat. El retaule s’havia d’ajustar a una traça que tenien els escultors, però el dibuix no es va incorporar a l’escriptura. El notari va deixar un full en blanc per ampliar les condicions de l’encàrrec si es demanava. Coneixem, doncs, els autors, el termini i el preu, però ens falta la imatge que ens permetria saber què havien projectat.
A la mort d’en Pere Perdigó i Salom, el 1694, van sorgir desavinences familiars que van arribar a la cúria ordinària de la Bisbal i es van resoldre mitjançant una concòrdia. Aquest document aporta informació sobre els seus béns, els deutes i els fills, entre els quals hi havia dos escultors: en Josep i en Pere.
Els encàrrecs de Regencós i Saldet eren més modestos que el gran conjunt de Bordils. Ens acosten a la feina destinada a petites comunitats, pagada amb els recursos de les parròquies i sotmesa a terminis i revisions. També ens mostren com els artesans combinaven la creació amb les obligacions quotidianes del seu ofici.
Els Perdigó han entrat als estudis especialitzats gràcies a la feina dels investigadors, però continuen lluny de la memòria popular. Aquesta distància afecta molts escultors locals: coneixem el nom de l’església, del sant o de la família que va pagar l’obra, i sovint ignorem qui la va construir. Quan el retaule desapareix, recuperar el seu autor encara es fa més difícil. A Bordils, el conjunt de Pere Perdigó va ser cremat el 1936; els documents i les fotografies han esdevingut essencials per recordar-lo.
Potser ens hauríem de preguntar quin lloc reservem a aquests creadors en la vida dels nostres pobles. No cal atribuir-los una grandesa que encara no podem valorar prou per reconèixer que van formar part de la nostra història cultural. Van treballar aquí, van assumir encàrrecs dels nostres veïns i van deixar obres que durant generacions van acompanyar la vida de les parròquies. Mereixen que el seu nom surti dels arxius i arribi també a les escoles, a les visites patrimonials i als espais públics.
I un carrer? O una plaça? Seria tan estrany dedicar-ne un als escultors Perdigó a Vulpellac o a la Bisbal? Els nomenclàtors també expliquen què volem recordar. Una placa amb el seu nom donaria peu a preguntar qui eren i ens permetria parlar d’aquells tallers que van contribuir al patrimoni del territori. La recerca ja ha començat a rescatar-los; ara ens correspon donar-los un lloc en la memòria compartida.
Aquella dotzena de ferros d’escultor, petits i grossos, va passar de pare a fill perquè la feina continués. Segles després, també nosaltres podem recollir-ne una part de l’herència: conservar els noms de les mans que els van fer servir.
Fonts
- Erika Serna i Santi Soler, «Noves dades sobre els Perdigó, escultors baix-empordanesos dels segles XVI-XVII», Estudis del Baix Empordà, 23 (2004), p. 45–52.
- Francesc Miralpeix Vilamala i Xavier Solà Colomer, «La contractació de retaules, imatges religioses i altres empreses artístiques durant la guerra de Separació (1640-1653)», Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 63 (2022), p. 233–296.
- Diccionari d’artistes catalans, valencians i balears (IEC–MNAC), entrades «Pau Costa» i «Josep Sunyer i Raurell». Banc de Memòria Digital de Bordils, «Retaule barroc (I)» (2020), basat en la recerca de Dora Santamaría.
