Fa menys de deu anys que és capellà i ja té a càrrec 26 parròquies de la comarca: totes les de la Bisbal i pobles veïns, i també la Pera i Parlavà. Miquel Calsina Buscà (Torroella de Montgrí, 1970) és des del setembre el nou rector de la Bisbal; de Cruïlles ja ho era d'un temps ençà. També fa classes a la universitat, malgrat que ara ja no hi pot dedicar les mateixes hores. Ens ha citat al santuari dels Àngels, un dels indrets emblemàtics de les Gavarres, del qual també és capellà. Fem l'entrevista un matí tranquil de dijous, envoltats d'unes vistes excepcionals i amb l'anar i venir de ciclistes que s'aturen una estona a fer un cafè a la terrassa del restaurant. Tenim temps de parlar de les seves noves responsabilitats, de la situació de l'Església i del teatre Foment.
Hi veniu gaire sovint, als Àngels?
Els diumenges, que hi ha a l'eucaristia. I entre setmana procuro pujar un dia o dos, també.
Éreu rector als municipis de Cruïlles i de Palau-sator i ara us han afegit la Bisbal i tots els pobles veïns: 26 parròquies i el santuari dels Àngels. Com heu viscut el canvi?
És un canvi relatiu perquè es veia venir. Fa tres o quatre anys érem quatre o cinc capellans a la zona de la Bisbal i per circumstàncies de la vida s'han anat reduint i només he quedat jo. I des de fa un parell de setmanes compto també amb l’ajuda d’un vicari: mossèn Georges Godo, procedent de Burkina Faso. Estem en un moment de transició cap a un nou model d’organització territorial a tota la diòcesi de Girona, i fins que no es defineixi ens cal assumir la responsabilitat de coordinar un nombre important de parròquies. A vegades, la gent que no coneix gaire la nostra tasca pensa que si tenim 26 parròquies i un santuari, com és el meu cas, vol dir que els capellans ens passem el dia fent misses. Però la parròquia, avui dia, és una realitat polièdrica. En moltes el culte és esporàdic, o només per la festa patronal. Més enllà de la litúrgia i les celebracions, també ens ocupa la gestió del dia a dia, la cura constant del patrimoni, atendre persones amb situacions i demandes molt diverses i dinamitzar grups.
La tasca més coneguda d'un capellà o d'un rector és dir missa, però quines altres hi ha?
Potser perquè socialment és encara la més visible. La més important és, com deia, acompanyar les comunitats cristianes i ajudar-les, en la mesura que sigui possible, a viure la fe i a continuar sent cristians en el món actual, tan complex, d'una manera digna i madura, amb totes les circumstàncies propícies i també amb les difícils. I que ells m'ajudin a mi també, perquè jo abans de capellà sóc persona i un cristià que fa camí, amb alts i baixos, com tothom. Pot semblar una tasca una mica abstracta, però és la que trobo més apassionant: donar a conèixer i aprofundir l’Evangeli, que té moltes coses a dir a la societat d’avui. Menys interessants però inevitables són les gestions pròpies d'un despatx. A més, com deia, al nostre país tenim molta feina en la cura de les esglésies i del patrimoni, amb l’ajuda del bisbat i de les administracions. Són 26 parròquies, però una trentena llarga de temples entre esglésies, capelles i ermites. Sempre dic una mica en broma que és una pena que la Revolució Francesa no arribés fins aquí. Si hagués estat així ara les esglésies probablement serien propietat de l'Estat i, per tant, la seva responsabilitat. Avui, a França, quan es fon la bombeta d'una església el capellà truca a l'Ajuntament, que és qui la canvia. En canvi, aquí, quan es fon una bombeta me n'he d'ocupar jo, per dir-ho d’alguna manera. La responsabilitat de vetllar pel patrimoni és un pes molt feixuc. També és molt important tenir en compte que tot això els capellans no ho fem sols, sinó amb l’ajuda de molts col·laboradors, i al capdavall amb tota la comunitat parroquial. Això és la sinodalitat: caminar junts. El rector no és l’amo, ni el propietari, ni el cap de la parròquia. És un cristià més amb l’encàrrec d’administrar, acompanyar i coordinar unes comunitats, més que no pas de dirigir-les. D’altra banda, un rector sense parròquia no és res. Nosaltres passem, exercim un servei (i no pas un càrrec) durant un temps. El que queda és la comunitat.
Com dèieu, hi ha moltes esglésies, als pobles veïns sobretot, que obren un cop l'any o molt pocs cops. S’hi fan poques misses i, a més, el patrimoni és poc accessible.
És una altra diferència amb França, per exemple, on tot aquest patrimoni és de l’administració pública, tot i que també hi ha moltes esglésies parroquials força deixades. Ara bé, generalment hi ha hagut més recursos per obrir aquests espais públics. Aquí, en canvi, és més difícil.
Heu fet referència a un canvi del model territorial de l'Església. Ja fa uns anys que existeix l'agrupació de parròquies de la Bisbal, on treballàveu conjuntament amb Joan Amich. Cap a on va l'organització territorial?
És un tema obert. A la diòcesi s’ha creat una comissió per estudiar possibilitats i escenaris de futur. Probablement s'hauran de trobar fórmules més eficients, per exemple agrupar parròquies o arxiprestats.
A la Bisbal ja hi havíeu exercit de diaca. Com recordeu aquest començament?
Molt bé. De fet, ja abans d'ordenar-me diaca el 2016 vaig estar col·laborant amb aquestes parròquies un any o dos, des del 2014 o 2015. Com a diaca, tenia l’encàrrec del bisbe d'ocupar-me d'algunes parròquies, que després en vaig ser rector: Cruïlles, Monells i Sant Sadurní, Palau-sator, Sant Feliu de Boada i Fontclara. I més tard ja dels Àngels. Va ser un període d'aprenentatge molt entranyable, molt bonic, que em va permetre conèixer molt la realitat de la Bisbal i què significa ser capellà i fer de rector. En tinc un bon record. Aquests anys a l’agrupació de parròquies ja he tingut molt de vincle amb la Bisbal i la gent em coneix força, diria.
Què us va portar a ser capellà?
Des de molt jove que identifico una inquietud, que perviu al llarg dels anys, que té a veure amb la qüestió espiritual o religiosa. He tingut etapes de tot tipus, fins i tot d'allunyament de l’Església, com tota persona que es pren seriosament la vida, però arriba un moment de maduresa en què m’adono que tot i haver tingut moltes experiències em falta alguna cosa important, i que aquest moviment interior continua viu i que l’he de concretar d'alguna manera, amb un compromís. Tots sabem que de vegades la vida ens porta per camins que potser no els triem directament, però que se t’obren i prens la decisió de seguir-los. Són moments d'oportunitat, de kairós. D’aquest procés difícil de descriure en diem vocació: una crida a mirar de trobar el teu lloc al món i en la societat, que es va manifestant a poc a poc.
Em consta que us vau plantejar també ser monjo.
Oh, i tant! Sempre m’he sentit molt atret per la tradició monàstica, que d’una manera o altra és present en moltes altres tradicions religioses, com el budisme, i per un tipus de vida comunitària. Ara sóc prevere, però en el futur vés a saber! La vida sempre és un llibre en blanc que anem escrivint i reescrivint amb l’ajuda dels altres i de l’experiència que acumulem.
Ara estem en un context de manca de capellans i de davallada de la gent que va a missa. Com ho ha d’encarar l’Església?
Com a Església, no pas com a empresa. A vegades em pregunto, i ho pregunto als meus companys de manera provocadora, si som una simple empresa o una Església. Si som una empresa, és evident com hi hem de respondre: a partir dels criteris de rendibilitat i de racionalitat que aplica qualsevol institució quan baixa el nombre de clients o quan els recursos disponibles són limitats. Tancar sucursals, replegar-se, concentrar recursos. Però a mi em sembla que no som només una empresa, som una Església. Cal afrontar aquesta situació primer amb molta pau, pensant que acumulem més de dos mil anys d’història i n’hem vist de tots colors. Pensem, però, que la situació que vivim a Europa és molt diferent de la que es viu a l’Àfrica o a l’Àsia, per exemple, on el cristianisme creix considerablement, com altres religions, bàsicament per una qüestió demogràfica. Hem de fugir de l’eurocentrisme. L’Església catòlica és universal. D’altra banda, que hi hagi molta o poca gent que vagi a missa no és un indicador gaire fiable de la fe d'una societat. Thomas Halîk, un reconegut sociòleg de la religió (capellà i sociòleg, com jo), parla de “la fe dels no creients” i de “la no-fe dels creients”. Quan a casa nostra molta gent anava a missa, fa un segle, no volia dir que hi havia més creients. Simplement hi havia més gent que anava a missa. I s’hi podia anar per moltes raons: per costum, per tradició, per cultura, o fins i tot perquè no hi havia tantes coses a fer un diumenge al matí. I també per control social, perquè si no hi anaves, t'assenyalaven. Podem afirmar que quan les esglésies estaven plenes, la societat tenia més fe? No n'estic segur. I podem dir que ara que no hi va tanta gent hi ha menys fe? Tampoc n'estic segur. Podem dir simplement que hi ha menys gent que s'acobla a una manera determinada de practicar la fe. De fet, segons el Centre d’Estudis d’Opinió, avui un 56% dels catalans es continua considerant catòlic, encara que la pràctica dominical no passa del 12%. Tot és més ambivalent del que sembla.
Quina relació ha de tenir l’Església amb els que no són creients?
Naturalment, una relació obertura, de diàleg. Tinc més amics no creients que no pas creients, o sigui que per a mi és natural. No cal ser catòlic per tenir una sensibilitat espiritual o plantejar-se les grans qüestions de la vida, la transcendència o el després de la mort. Acostumo a tenir converses molt interessants i fructíferes amb persones que es defineixen com a no creients.
Quina relació teniu amb les altres comunitats religioses que hi ha a la Bisbal i pobles veïns?
Desconec una mica aquesta realitat encara, però vull conèixer els responsables de la comunitat islàmica, per exemple. No descarto posar-m’hi en contacte per establir-hi algun diàleg. Ni que sigui per saludar-nos si ens trobem pel carrer.
Quins plans teniu per a l'edifici del Foment?
M'estic posant al dia de totes aquestes qüestions. Sé que és un tema sensible i un espai molt estimat per tota la ciutat. M’agradaria poder trobar alguna fórmula que permetés al Foment esdevenir un lloc obert al conjunt de la població. No és fàcil per moltes raons: per la mateixa estructura de l'edifici i per raons econòmiques.
Hi ha converses?
He començat a parlar amb tothom, amb el bisbat, amb algunes institucions i amb les persones que hi tenen interès. Ho anirem veient. A poc a poc. I sobretot, paciència tots plegats.
Aquest octubre heu recuperat la festa de Sant Francesc al Convent. Quins projectes de futur teniu per a la Bisbal i pobles veïns?
Ara no podem fer gaires projectes de futur. Hem de mirar el dia a dia i les petites oportunitats que sorgeixen de recuperar algunes coses. Malgrat les circumstàncies socials i eclesials que comentàvem, detecto que hi ha ganes de sortir de les rutines habituals i de trobar-se en un ambient fratern, de compartir. Tant creients com no creients tenim ganes d’aplegar-nos i de celebrar la vida, per més coses ingrates i deplorables que hi hagi en el nostre món. Sabent que Sant Francesc havia estat un dia de festa, va escaure recuperar-lo. Si ho farem cada any, no ho sé. No ens ha de fer por provar coses, no hi tenim res a perdre.
En aquesta entrevista heu parlat diverses vegades del concepte de fraternitat. També al full parroquial d'aquest mes, on citeu una encíclica del papa Francesc. És un referent per a vós, Francesc?
Sí. Com més temps passi, més es veurà que ha estat un papa fonamental, en la forma i en el fons. Ha fet que l'Església torni a interessar al conjunt de la societat, a cristians i a no cristians. Ha estat un papa molt present als mitjans de comunicació, pràcticament cada dia. I a les pàgines d’internacional o de cultura, no només a les de religió. Això és molt important i s’ha notat les primeres setmanes del papa Lleó, que ha desaparegut una mica de l’atenció mediàtica. Això no és necessàriament negatiu. El papa Lleó també marcarà un abans i un després, perquè recollirà l’herència del papa Francesc, però amb un altre estil més pausat i discret. Ja es veu amb la primera exhortació apostòlica que va publicar la setmana passada (Dilexi te) i que posa l’amor als pobres al centre de la vida cristiana.
Vau ser durant un temps delegat de mitjans de comunicació del bisbat, per això us volia preguntar com veieu la tasca i la situació actual dels mitjans de comunicació locals.
Tinc la impressió que interessa tornar a allò local, perquè les grans notícies internacionals, els conflictes, les guerres, solen ser poc estimulants. Jo mateix no tenia tant d’interès en les notícies del meu entorn proper, i ara m’hi fixo més. El periodisme local té futur per aquest retorn al que és més pròxim, que no vol dir que hi hagi un desinterès pel que és general.
La comunicació a nivell parroquial és una assignatura pendent? No sou a les xarxes socials.
Crec molt més en la comunicació de tu a tu. Les xarxes estan molt bé, però és un boom que es ressituarà. Requereixen molt d’esforç i el retorn és mínim perquè hi ha molta dispersió i superficialitat. Hi ha altres vies de comunicació que hem de reivindicar: el tu a tu. Tampoc no em sembla gaire rellevant si la parròquia de la Bisbal té Instagram o no en té. Tenim un grup de WhatsApp força nombrós a través del qual trametem les nostres informacions bàsiques.
Manteniu la feina de professor?
L’he reduït considerablement, de moment. M'hi he dedicat molt intensament durant més de 20 anys, primer a la Universitat Autònoma de Barcelona i després a la Universitat Ramon Llull, com a professor de sociologia, que és el que vaig estudiar abans de la teologia. Vaig demanar una excedència de docent i ara m’hi dedico de manera més puntual. És important per mantenir-me actiu intel·lectualment en els camps que són del meu interès, més enllà de la cosa estrictament pastoral. No descarto recuperar una dedicació docent més àmplia en endavant. Ser professor m’ha aportat molt d’aprenentatge. És molt gratificant, malgrat les dificultats actuals que pateix tot el sistema educatiu, també l’universitari. En aquests moments per a mi és molt estimulant també dirigir una revista històrica de pensament social com és Qüestions de Vida Cristiana, que es una tasca que m’ocupa força temps.
Quin àmbit de recerca us interessa més?
Ara faig classes de sociologia de la religió a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Girona, dependent de la Facultat de Teologia de Catalunya. Aquest és l’àmbit que m’interessa més. Com a sociòleg de la religió he tingut la sort de col·laborar amb el Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa de la Generalitat de Catalunya durant més de deu anys.
