La carbonera es va recuperar a les Gavarres el 1993 al mas Baulida de Sant Sadurní, i des del 1996 es fa a Sant Climent de Peralta, al paratge del Sobellàs —que ara porta el nom del carboner Lluís Pla—, a la finca del mas Frigola. Els propietaris dels terrenys són Salvi Ribas Font i Jordi Ribas Xuclà (Sant Climent, 1953 i 1984, respectivament), pare i fill. Ens citem a la carbonera mateix a les acaballes de l’octubre, quan el carbó gairebé és cuit i falten pocs dies per desempilar. En l’edició d’enguany han estat els encarregats de fer l’encesa d’honor en agraïment de la cessió de l’espai. Amb ells parlem de les primeres carboneres i del passat i present de les Gavarres.
L’any 1996 vau cedir els terrenys per a la carbonera. Recordeu com va anar?
Salvi Ribas [S. R.]: Un dia, acabada la Festa del Segar i del Batre amb l’Associació del Cau dels Pins, en Lluís Pla va dir que havia fet tres carboneres al mas d’en Baulida i una al camp de la Cadena a Fitor i que li agradaria trobar un lloc més accessible, més planer. Els de la colla vam agafar els cotxes i vam fer una volta, pujant cap aquí. Quan en Lluís va arribar on som ara, va dir que havia trobat el lloc ideal, però que trobar el propietari seria un problema. Li vaig respondre que no es preocupés perquè els terrenys eren del mas Frigola. El primer any era molt brut, ho vam netejar, vam arrencar les rabasses i vam fer la pila de carbó amb la llenya que vam treure d’aquí mateix. Érem molt pocs, era una cosa molt familiar i vaig dir que duraria dos o tres anys, però em vaig equivocar.
I ara ja fa trenta anys.
Jordi Ribas [J. R.]: A més, això ja havia estat una plaça carbonera.
S. R.: A les Gavarres es va plegar de fer carbó l’any 1952. Potser se’n van fer algunes piles particulars més per a les cases, però va arribar el butà i va deixar de ser productiu.
La carbonera no s’entendria tal com la coneixem sense Lluís Pla, en Lluís de la Deixesa. Què en recordeu?
S. R.: Era un home molt inquiet amb una gran qualitat: s’explicava molt bé. Sense ell, la carbonera no s’hauria fet aquí.
J. R.: No s’hauria fet aquí, no.
S. R.: També vam tenir sort que s’hi va implicar l’Ajuntament de Forallac.
J. R.: I l’associació del Cau dels Pins. El començament em va enganxar que jo era molt petit, però sempre hi ha hagut una colla de voluntaris sense els qui no seria possible això.
S. R.: Seria impossible de fer. N’he anades a veure en altres pobles on falta el caliu de la gent que fa funcionar la carbonera.
Quina penseu que és la recepta màgica que ens ha fet arribar als 30 anys de carbonera?
S. R.: No ho sabria explicar.
J. R.: N’ha afavorit la continuïtat que és un punt de trobada social. S’hi apleguen moltes colles i hi esmorzen, dinen i sopen.
S. R.: I és un punt de les Gavarres molt accessible.
La rajoleria del mas Frigola també és als vostres terrenys. Com heu ajudat a recuperar-la?
S. R.: En el meu record la rajoleria era una construcció coberta d’arbres i heures que amb prou feines es veia, que jo no havia vist mai. En Jordi la va netejar amb el seu avi de Palafrugell.
J. R.: Sí, ens hi vam posar un cap de setmana.
S. R.: Un dia, per la Festa del Batre, mentre segàvem un camp, l’Assumpta Fabré va dir que havien fet un inventari de les rajoleries de les Gavarres, però hi faltava la nostra i li vam ensenyar al mateix moment.
J. R.: Vam fer una col·laboració amb els Amics de les Gavarres, que la van acabar de netejar i de posar en coneixement. Cada dos anys s’hi fan cuites.
S. R.: En gairebé tots els masos de les Gavarres hi ha una rajoleria, però la nostra era industrial, un negoci. Hi ha constància que portaven gènere al port de Palamós. Feien una rajola que enviaven a Cuba per a les mines d’aigua.
Això ens connecta amb oficis que s’han perdut pràcticament. El pare d’en Salvi, en Lluís Ribas, a què s’havia dedicat?
S. R.: Aquests masos eren benestants, treballaven poc. Pelaven el suro del bosc. La transició de la llenya a la gasolina va ser molt dura, perquè van haver de posar-se a cultivar les terres per tirar endavant. El meu pare va ser de les primeres generacions que va treballar la terra per guanyar-se la vida.
Salvi, a què t’has dedicat?
S. R.: Quan vaig acabar el batxillerat a la Bisbal em vaig posar a treballar al mas, però ja vam començar a muntar granges de conills, perquè aquesta terra és dolenta, els camps són molt àrids.
I Jordi, quina línia has seguit?
J. R.: Quan vaig acabar els estudis universitaris vaig començar a treballar els estius en un banc, i fins ara. També fem seguir les granges començades pel meu pare.
Com veieu les Gavarres actualment?
S. R.: Últimament són més conegudes. El gran problema, agreujat pel canvi climàtic però que ja hi era, és que són un gran polvorí.
J. R.: No es treballen perquè el rendiment que en traiem els propietaris és molt petit. Abans es netejaven, però en molts de boscos possiblement encara hi ha la mateixa brutícia des de la nevada [del 2010], per posar un exemple.
S. R.: Les administracions s’omplen la boca que volen fer coses, però sempre som allà mateix, i és comprensible, perquè el producte no és rendible. Si ho fos, tot això seria un jardí. Si talles pins no els pots vendre, i el suro no té sortida perquè hi ha el corc.
J. R.: Nosaltres voldríem tenir el bosc més ben cuidat, però el rendiment és tan baix que no es pot explotar com abans, que els propietaris vivien de rendes perquè pelaven suro.
S. R.: El meu pare sempre m’explicava que tallaven el sotabosc per fer-ne feixines per fer pa. Durant molts anys va cobrar per aquesta feina, però les últimes vegades havia de pagar. El meu avi corria pel bosc amb un tràmec petit a sobre i arrencava els pins que veia néixer, perquè el que donava diners era el suro i el pi era la competència. Després va ser al revés: sembraven pins, que no han estat cap solució, perquè no han valgut res.
J. R.: En definitiva, ho veiem complicat.
S. R.: Negre.
Quins canvis heu vist en el poblament de les Gavarres?
S. R.: Ara hi viu gent, però no la coneixes perquè sol ser forastera. En la nostra zona no hem vist gaires canvis. A can Torró i a can Vidal els propietaris són els mateixos, i en Botey continua a Fitor.
J. R.: El turisme també ha afavorit que es conservessin molts de masos. Bona part dels que veiem més arreglats es destinen a lloguers turístics, o bé són de famílies que ho lloguen tot l’any però no no hi fan gaire vida. Som quatre els que tenim la residència habitual a les Gavarres. Ara tenim comoditats: carretera fins a casa, aigua, electricitat i la connexió Wi-Fi, que sembla imprescindible.
S. R.: No vam tenir electricitat a casa fins que vaig fer 15 anys, i ara en tinc 70.
Com era la vida llavors?
S. R.: No te n’adonaves, que no tenies electricitat. Estàvem acostumats al llum de carbur o de butà i vivíem bé perquè no coneixíem altra cosa.
J. R.: Fins que no ho coneixes, no ho trobes a faltar. Ara no podem passar sense. I tan sols el fet de tenir carretera facilita molt la vida. Em penso que fa 24 anys que en tenim.
S. R.: Penseu que és molt difícil mantenir els masos, cal fer molts de números.
J. R.: El sector turístic no et porta a conèixer els veïns, però sí que ha ajudat a la conservació.
S. R.: De totes maneres, els masos que havien estat d’una mateixa família durant molt de temps, es tornen a vendre al cap d’uns anys i canvien de propietari una altra vegada.
Cada any passen milers de persones per la carbonera. Quin futur hi veieu? Penseu que pot morir d’èxit?
J. R.: Si la gestió del dia a dia es continua fent igual, penso i desitjo que no.
S. R.: Per fer la carbonera calen voluntaris i una ajuda econòmica, que en aquest cas és de l’ajuntament.
J. R.: Hi ha futur, tothom està molt engrescat i hi ha bona voluntat.
S. R.: Hi ha hagut un relleu important, perquè semblava que quan en Lluís Pla no hi fos, la carbonera s’acabaria. Afortunadament, ha continuat. No hem de parlar de la gent que ve a veure-la, sinó de la divulgació per a la mainada, que és important. Sense les escoles que vénen, no seria el mateix.
J. R.: I volem destacar també la divulgació que en fa l’Antoni Martí. Són oficis de la nostra terra i és bonic que tothom els pugui conèixer i que s’expliquin.
Us ha quedat res al tinter que vulgueu explicar?
J. R.: Com a propietaris, estem encantats que la carbonera continuï i agraïm la col·laboració de l’Ajuntament, del Cau dels Pins i dels voluntaris.
